I had a dream

Bé, potser més que somni, seria millor anomenar-lo “malson” o “nit del lloro”... i és que he pogut comprovar de primera mà que un centenar llarg de cargols a la llauna, presentats amb sofregit i costelló, no esdevenen sopar adequat per conciliar un son plàcid. I pel que es veu, menys si acompanyats de vi blanc de les Rias Baixas. Pel que es veu, amb els cargols, la clau és el vi: ha de ser negre, rotund i del país. Del país dels cargols, és clar.

Suposo que ha estat el sopar copiós i la conseqüent minvada de fluid sanguini cap al cervell, que m’ha suscitat determinats espasmes de reflexió, en forma de somni nocturn. He vist, en el meu somni, Supergarçons i Superfiscals evolucionant sota les ombres d’un cel fosc, cobert, atapeït de fillsdeputa –m’ha semblat que eren del país-, a qui de sobte els havien brollat ales emplomallades als flancs. En el meu somni, aprofitant l’evident i nou avantatge que els proporcionava el domini de la circumscripció electoral aèria, els prohoms i excel·lentíssims senyors -del país-, s’entretenien en metrallar els Supergarçons i Superfiscals de similar manera a com fou metrallat Gulliver durant el seu sojorn en el país dels Yahoos, quan se li acudí de fer una becaina sota les branques d’un gran arbre isolat enmig d’un prat.

És ben bé que els somnis, somnis són i ben bèsties: ara tu compta, quin acudit! senyorassos amb anells i ròlexs d’or i puro a la boca, sobrevolant i concagant els dissortats Supergarçons i Superfiscals, dubtosos, els súpers, de si córrer o mirar enlaire!

He vist també, en el meu somni, discrets jutges i fiscals d’audiències provincials, dedicats a feines menys “súper”, però força més properes al ciutadà a diari concagat. Com ara investigar altres “d’aquests secrets a veus” que corren per les xiroies contrades catalanes de costa, prelitoral, terra baixa i alta muntanya.

No, òbviament no penso en cap localitat en concret. Això només és un somni.

He vist, en somnis, jutges i fiscals concentrats en la vida i sobre tot en els miracles d’empresaris de sobtada vocació política, vocació que han pogut compaginar amb magnífica parsimònia, estricta legalitat i pingües beneficis amb els seus múltiples negocis, sovint engreixats en sincronia amb les seves llargues estades en òrgans de govern. Ves, quines casualitats.

No, òbviament no penso en cap personatge en concret. Això només és un somni.

He vist, en el somni, jutges i fiscals contrastant dades sobre els prohoms d’avui, que tot just abans d’ahir es vantaven en públic de fer-se nomenar alcaldes per “requalificar els terrenys” on havien construït il·legalment els seus magatzems. I que ningú els acusi de presumir d’allò que no compleixen, perquè complidors ho són.

Òbviament, no penso en cap raó social i/o empresa en concret. Això només és un somni.

He vist, en somnis, jutges i fiscals que resseguien amb interès les connexions familiars, ben poc ocultes darrera els grollers acròstics de societats dedicades a la promoció immobiliària, proliferades del no res en qüestió de pocs anys. Bé, no pas precisament del no res, perquè sovint els cognoms es repeteixen –pel que es veu, gens sospitosament- en equips de govern municipal, organigrames empresarials, terratinents de bones terres urbanitzables i promotors immobiliaris d’urbanitzacions de cinc-cents, set-cents, mil habitatges... Així, com si res.

No, òbviament no penso en cap edificació il·legal en concret o en cap carrer cul-de-sac particularment per dessota de l’amplada mínima necessària per a l’accés dels serveis d’emergència. Això només és un somni.

He vist, en el somni, tècnics municipals –posem per cas, arquitectes i aparelladors- que de sobte mosseguen la mà que els governa i decideixen complir amb llur obligació: denunciant irresponsabilitats urbanístiques, situacions de risc evident i les estafes al ciutadà concagat que passen davant dels seus ulls.

Fins i tot –ves, quin somni!- he somiat que algú s’encarregava de mirar amb lupa operacions de permutes de solars (incloent, com no! compensació econòmica milionària!) entre particulars i ajuntaments.

I no, òbviament no penso en cap ex-alcalde en particular ni en cap alcalde en nòmina en concret. Això, només és un somni.

Sort que per fi m’he despertat, d’aquest somni! És del tot manifest que he tingut un malson totalitari i coercitiu, contrari a l’economia de mercat i al profitós descontrol del capital que, com tothom sap, ha de mantenir-se descontrolat per ser de debò profitós per al país.

Això ben segur que ha estat el vi. El vi blanc de Galícia i els cargols i el sofregit.

Després d’aquesta experiència, no seria capaç de desitjar a ningú, tant si prové de les xiroies contrades de la costa o el prelitoral, com si de les xiroies terres baixes o altes muntanyes del nostre país, que s’arrisqui a tal mena de sopar, tan indigest i propens als malsons habitats per supergarçons i superfiscals i ciutadans concagats.

Elogi de La Follia

En aquest món de mones, la bogeria ha estat ben sovint objecte de reverència i adoració: s'adora allò que no s'entén, es fa objecte de culte allò que es tem. Alguns quadres de Brueghel o El Bosco, mostren una relació amb la bogeria que suposo que és d'aquest estil ambivalent, a mig camí entre l'adoració i l'acolloniment. Algo així com passa avui en dia amb la Belén Esteban, posem per cas. Si la veig per la tele, confesso que quedo embadalit com un ocellet davant una serpent verinosa.

Ara que hi penso, pot ser la Belén una reencarnació del Maligne? En tal cas, no estaria malament un (nou) exorcisme televisiu emès en "prime time". Sens dubte resultaria un espectacle millor que aquesta paròdia dels judicis per matances de gats a l'hora de la migdiada.

Crec que sacrificar la Belén a l'altar televisiu, en honor de la deessa de La Follia, és de les idees més reconfortants que mai se m'han acudit. A més, ara que estan de moda els referèndums, es podria decidir per subscripció popular el mètode i el braç executor.

Parlant de folls. Qui sap exactament què és La Follia? Or The Folia (pronounce as 'lah foh-LEE-ah')?

Jordi Savall ho sap

Un acudit

A Milton Mayer, escritor que trabajaba para el rector de la Universidad de Chicago [en 1938], le contaron una anécdota.

Un judío viaja en un tranvía y lee el Völkischer Beobachter, el principal periódico nazi. Un hombre que no es judío se sienta a su lado y le pregunta: ""¿Por qué lee usted el Beobachter?". El judío responde: "Mire usted, trabajo en una fábrica todo el día, mi esposa me hace la vida imposible, mis hijos están enfermos y no tengo dinero para comprar alimentos. ¿Qué debería hacer durante el viaje de vuelta a casa, leer el periódico judío? "Progromo en Rumanía.", "Asesinato de judíos en Polonia.", "Nuevas leyes contra los judíos." No, señor, durante media hora diaria, en el tranvía, leo el Beobachter. "Los judíos son los capitalistas del mundo." "Los judíos controlan Rusia." "Los judíos gobiernan en Inglaterra." Es de mí de quien están hablando. Durante media hora al día soy alguien. Déjeme en paz, amigo."

Extret de: "Humo humano. Los orígenes de la Segunda Guerra Mundial y el fin de la civilización"; Nicholson Baker; 2009; pàg. 77

Un article

El Periódico, 16/09/2009

Article de Francesc Reguant: 'Contra la fam, agricultura a Europa'

• Una brusca desprotecció de les agricultures desenvolupades tindria resultats totalment perversos

FRANCESC Reguant
Economista

Aforça de ser proclamades únanimement, algunes afirmacions es converteixen en axiomes, en veritats indiscutibles. Però la història ha enterrat moltes d’aquestes veritats evidents i m’atreveixo a predir quina serà una de les pròximes: la idea que el proteccionisme agrari –sense matisos– dels països desenvolupats és un gran fre al desenvolupament dels països no industrialitzats.
Segons aquest axioma, la protecció de l’agricultura, a més de distorsionar els fluxos comercials, deprimeix els preus agrícoles i limita les rendes possibles dels països que tenen en la producció agrària la principal carta comercial. Això no impedeix que quan es planteja que hi hagi més liberalització, l’agricultura sorgeixi sempre com a actor en discòrdia. Un dels protagonistes del fracàs de fa un any de la Ronda de Doha de l’Organització Mundial de Comerç (OMC) van ser les clàusules de salvaguarda dels productes agrícoles.

PERÒ la novetat en aquest cas va ser que les posicions intransigents van sorgir de l’Índia i no dels països desenvolupats, entre aquests la Unió Europea i la seva política agrícola comuna. Conclusió: hi ha una repetitiva obstinació de l’agricultura per dificultar els acords de liberalització comercial.
Un cop arribats a aquest punt, hauríem de demanar-nos si aquesta insistència de l’agricultura a dificultar la liberalització respon a la mera casualitat estadística o, simplement, alguna cosa s’està enfocant malament. Probablement, la producció d’aliments és una cosa massa sensible per deixar-ho a la mà invisible del mercat.
Les solucions de manual no sempre són afortunades. Si es produís una brusca desprotecció de les agricultures desenvolupades, els resultats podrien ser totalment perversos. Tenint en compte els costos diferencials (per la qualitat, per les exigències sanitàries i mediambientals) de l’agricultura europea respecte de les de països menys desenvolupats, la desprotecció produiria una forta caiguda de l’oferta agrícola europea, un abandonament massiu de l’activitat (les dificultats actuals de l’agricultura europea poden ser un símptoma real d’això).
Atès que Europa és un gran productor d’aliments, la conseqüència seria una alça brusca dels preus agrícoles al món i una desviació del comerç cap als països amb més poder adquisitiu (Europa, entre aquests), amb el resultat paradoxal de noves caresties als països menys desenvolupats, els beneficiaris teòrics del final de les subvencions als agricultors de la Unió Europea. L’ajust seria llarg i dolorós, i tindria seqüeles i resultats indesitjables.

DESPRÉS DE l’escalada de preus dels aliments bàsics dels anys 2007 i el 2008 hem pogut apreciar les greus conseqüències econòmiques i socials que el desequilibri dels mercats agraris pot comportar. La fam ha deixat de ser únicament un problema humanitari i ha passat a ser un problema polític de primer nivell i una condició necessària per a l’estabilitat mundial.
Encara que l’actual crisi econòmica ha desactivat el boom de preus agrícoles, és necessari recordar que les causes que el van produir continuen estant latents encara. De fet, la guerra dels aliments del segle XXI ja ha començat. La premsa s’ha fet ressò de les compres estratègiques de terrenys agrícoles en països menys desenvolupats, per part de països emergents, per garantir l’aprovisionament futur.

EN AQUEST context, el món no pot prescindir de la producció agrícola europea, ni Europa pot renunciar a uns graus determinats d’autoproveïment alimentari ni dels beneficis i serveis aportats per una agricultura local viva.
S’han d’evitar les formes més distorsionadores del comerç, com les subvencions a l’exportació. Però és necessari canviar de paradigma pel que fa al comerç agrícola. Es tracta d’un tema complex en què s’han de tenir en compte una multiplicitat de condicionants, on les solucions òptimes sempre seran contradictòries. No obstant, la seguretat alimentària mundial cal situar-la en primer lloc. Estic d’acord amb Sirkka-Liisa Anttila, ministra d’Agricultura i Boscos de Finlàndia, quan afirma: «L’únic camí a través del qual la Unió Europea pot ajudar a eradicar la fam al món és assegurant que el seu propi potencial productiu es manté d’una manera adequada».

I EL CAMÍ del sosteniment de l’agricultura europea passa indefectiblement per un cert grau de protecció i regulació dels mercats agraris. Els arguments no procedeixen de raons paternalistes pròximes a la beneficència, ni de subterfugis justificatius més enllà de l’activitat productiva. Les raons són d’interès general per la importància estratègica de l’agricultura, com a sector bàsic de futur. Tinguem en compte que a l’escenari del segle XXI l’agricultura juga del costat de les solucions, tant en l’àmbit alimentari com en els de l’energia i el medi ambient.
Per una altra part, per generar un desenvolupament autòcton als països menys industrialitzats, la cooperació de les nacions riques s’ha de dirigir, sense hipocresies, cap a la capitalització d’aquests països, impulsant les infraestructures (comunicacions, regadius), l’adquisició de maquinària i la formació. I aportant també, sense reticències, suport tecnològic.

Tonight's the night

Early in his life, things started going wrong for our beloved Charles. If I was a sober and decent man, at least slightly concerned about moral or ethics, I would probably say that sin was surrounding him even before his bursting into life. What I mean is that he was conceived under the sign of a potential familiar mess: the mother, sexually unattended by the monkey she has as a husband, took his monkey in law as a promoter of her pregnancy. At his birth, nobody could allege deviation from the expected simian parameters, but all the family knows what the point was about.

To be perfectly honest, I’m not exactly a sober man. And, if you ask me, I really don’t care about moral or ethics and I know it would be a complete nonsense, to talk about moral or ethics on the subject of our beloved Charles. And moral or ethics doesn’t matter at all with what really ruined his life.

We met for the first time at school at the age of twelve and we immediately set up a limited society, playing hookey and teaching each other to smoke. Firstly, we only burnt nice rich flavoured Marlboro blend –blue ticket, chartered straight from the USA, bought under the table in a road bar of ill repute-, then, mixing it up with some sort of herbs Bob was singing about in those days.

Our beloved Charles liked to burn other things, too. But I wasn’t there in the back yard, the night things went wrong. He set on stage a complete scenography of an inquisitorial Act of Faith, where the main role should be played by the neighbour’s cat -a big old black monster we hated discreetly-, sentenced to burn at the stake because its fanatical and relapse behaviour against the rosebushes. Our beloved Charles lost entirely both hope and identity in a lightning instant, that day, when the petrol can blew up and rubbed out his face.

But, who needs hope, to live an unhappy life? And a new identity grew up from the infertile land of his childhood early lost; forgotten obstinately since then. From the cave of affliction emerged a man without debt or obligation, no rules to be respected, no excuses to ask for. Being his borrowed flesh so tender and defenceless in front of people’s sight, he had to get used to nocturnality. Premeditation just came after, the aggravating buddy of furtive gambits of thieves and dealers.

Thieves and dealers don’t need moral or ethics coming around in business. They need facts. Take it for granted, he was the best in his own; smart enough to avoid bad karma and sneaks, swift and clever and cautious like a nocturnal bird and, in addition, of ill omen. As an analytical pusher, he never trusted anybody. Relationships and old friendships being progressively deconstructed, eventually ballast just to be dump overboard.

Better to be alone than in company.

However, I’m pretty sure he enjoyed the family of his own. At least, in is own way. He stayed at home for ever, living in a small but private room at the basements, like a spoiled host at Fawlty Towers. Our beloved Charles going upstairs from time to time, joining the family –his elder brother, the two monkeys and his adored mother- on Christmas Eve or on the occasion of his uncle-father’s retirement.

So, I believe there is no reason to doubt about his absolute desolation, the soul’s devastation he had to face up when, in a few months period of time, he lost his elder brother, his father-father and his adored mother. In this exact order. The last, his mother, killed by a heart attack that proved to be a manufacturing defect which affected just the fattest in the family. When she died, undertakers extracted the lady through the very same window they had broken four months before for her son: thirty-five years old, two hundred and twenty-four kilograms.

Better to be alone than in company?

I really don’t want to know what kind of drunken goodness of love, what malicious and devious Cupid could scheme for that overcoming of passion, that discordant union they stuck together: the macrobiotic woman, young, fit and healthy, feminist, graduated on Philosophy, radical left-wing and (for men’s shake) threatening self-conscious, selling vitamins and tofu hamburgers for a post-modern franchise… sentimentally involved with the going down -slow but imperturbable- junkie.

You know, love doesn’t need moral or ethics coming around, neither does sense. By the way, the question is where they met for the first time? Not at Sunday mass, of course, where any of them very often concurred. I can imagine for them another sort of no man’s streets’ meetings; furtive connections on the border between parallel worlds; osmotic love at first sight.

I promise, I don’t want to appear ironical or disdainful with their story of true love. Whether I liked it or not, I must admit the evidence. At least for a while, they had the seventh heaven at their fingertips, which is more than the best we can hope for the majority of us, despite our reluctance to admit it. Moreover, I think they were happy in their own way: “the toxic man and the macrobiotic girl”, like the cover of Marvel comics from the seventies.

Am I my brother’s keeper?[1] According to the supposed general and wide consensus, of course I’m not. So, how I would dare to judge them?

I prefer pretending to believe in karma or in the ridiculous theory about general counterbalance or in any other silly explanation of what should be kept unpronounced.

Well, I was there in the back yard, the night we celebrate his closely approaching wedding. Stag night of jerks; a late party of the derelict and shipwrecked. You Honour, being both judge and jury, I decline to testify against the members of a crepuscular version of the last supper, listening to Neil Young’s songs, smoking home-grown skunk and putting the blame on each other. But nobody could imagine that the line of life was so thin in his hands. Well, late at night when all people were gone, things went fucked up; because let me tell you that it sent a chill up and down my spine, when I picked up the telephone and heard that he’d died out on the mainline.

To our beloved Charles. Tonight’s the night.

---

[1] Genesis 4:9 (King James Version). 9And the Lord said unto Cain, Where is Abel thy brother?, I know not: Am I my brother's keeper?, I know not: Am I my brother's keeper? And he said, I know not: Am I my brother's keeper?

La perfídia del gavatx

Hom coneix, en les nostres contrades, la perfídia immensa i la roïnesa del gavatx.

Com n' han de ser, de roïns, si es van inventar el "mal francès"?

Ben mirat, ells en diuen el "mal espanyol" i, pel que sembla, més justificadament.

Però també hi ha motius per reconciliar-s'hi...

Douce Dame Jolie

Una versió exquisida d'una peça composada en el segle XIV per Guillaume de Machaut. Potser, mereix una instant la reflexió sobre com és possible, enmig d'un món de sordidesa i violència infinites, trobar la força per abstreure-se'n i crear tal bellesa.

No em sorprendria que la resposta, si existeix, fos fins i tot més desencoratjadora que la pregunta. En la condició humana es troben -costat per costat i indissolublement unides- les forces que tant permeten conrear la bellesa com la tortura.

Negar l'evidència seria absurd.

Al mateix temps que de l'ars amandi, el segle XIV és el de la pesta bubònica a Europa, el de les guerres constants i esteses gairebé arreu. I en les primeres dècades del XV, trobem un personatge com Gilles de Montmorency-Laval, baron de Rais, estret col·laborador de Jeanne d'Arc, reconegut amant i benefactor de la música... i paorós assassí de centenars i centenars de criatures.

Insistir en els contrastos seria massa obvi.

Per avui, millor quedar-nos amb la part més aprofitable de l'ànima humana, tot i que cal reconèixer que l'ànima del monstre dóna molt més joc.

Douce Dame Jolie


Aquí hi ha la lletra.