Magnífica Esperanza

A finals del mes d'octubre d'enguany, van tenir ressò a la premsa unes declaracions proferides per la Muy Honorable y Magnífica Presidenta de la Comunidad de Madrid, Doña Esperanza Aguirre, a l’entorn del cas d’agressió que havia patit una noia de 16 anys a mans (i peus) d’un “español de 21 años, de nombre Sergi Xavier Martín Martínez y residente en Santa Coloma de Cervelló (Barcelona)”. Els fets comentats per la Doña havien tingut lloc el dia 7 d’octubre a l’interior d’un vagó dels ferrocarrils de la Generalitat i les imatges captades per la càmera de seguretat del vagó van tenir exhaustiva publicitat a les televisions públiques i privades d’aquí i més enllà i tot.

Esperanza Aguirre: “La actitud del pasajero que presenció la agresión racista es propia del nazismo”
Agencia EFE, 26 10 07
La presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, ha calificado de "escandalosa" y propia del "nazismo" la actitud del pasajero que viajaba en el vagón del ferrocarril de Barcelona donde el pasado día 7 una menor ecuatoriana fue objeto de una agresión racista.
En rueda de prensa posterior al Consejo de Gobierno, y en respuesta a preguntas de los informadores, la presidenta madrileña ha denunciado el ataque cometido por Sergi Xavier M., de 21 años, al cual ha calificado de '"energúmeno" y "delincuente" y la "pasividad escandalosa" con la cual un pasajero del tren presenció la agresión a la niña ecuatoriana, sin intervenir en ningún momento.
"Así comenzó el nazismo, porque los otros miraban hacia otro lado ", ha dicho Aguirre, en referencia al pasajero que estuvo presente durante la agresión a la menor en el ferrocarril, sin intentar evitar lo que estaba sucediendo.
--------------------------------------------

En presència de tan sàvies paraules, no tenim altra que callar i escoltar prosternats amb reverència. Sens dubte, per a qui no sap un borrall representa un goig zenital i un privilegi el rebre instrucció emanada directament del pou del saber, corporeïtzat en aquesta ocasió d’alta costura i condescendint amablement en transmetre’ns un bocí de la seva ciència als cantamanyanes illetrats. Es nota, es nota que la Magnífica Presidenta de la Comunidad de Madrid és persona versada en història contemporània de l’Europa del segle XX. Ni que ho pretengués, podria encobrir-nos la seva erudició.


Em jugo un pèsol a que el pou de ciència de la Magnífica atresora una especialització pregona en la intricada maranya que entreteixien les societats europees a principis del segle XX, en la qual es produí la gènesi i progressió quasi-imparable dels moviments totalitaris. Per les seves paraules doctes, convençut estic que la Magnífica és abastament coneixedora de les circumstàncies que precedeixen, acompanyen i segueixen la Primera Guerra Mundial. Deu saber fil per randa els condicionants que marcaren l’ascens del minúscul i fanàtic partit nascut a Munich el 1919, fins arribar a l’apogeu del moviment nazi a Alemanya; o els detalls de l’aliança de la Guàrdia de Ferro romanesa amb la Església Ortodoxa, mentre a España la Falange reconduïda per la mà sàdica del victoriós Generalísimo Francisco Franco Bahamonde buscava aixopluc sota l’Església Catòlica. On vas a parar? En sap un niu, dels Ustashi croats o sobre com s’ho van fer a la Gran Bretanya dels anys 30, per fer recular l’ascens de la Unió de Feixistes Britànics d’Oswald Mosley. O de la Itàlia de Benito Mussolini. O del Japó sota el govern militar. Per força ha d'estar al corrent de les Jeunesses Patriotes o de la Solidarité Française, la Croix de Feu, Action Française i altres, la majoria amb seu i força a París.

I és clar que sí, tota una experta en la matèria! Les paraules de l’Esperanza Magnífica, bastint aquest símil tan subtil i elegant entre el trist paper d’un noi de 24 anys, testimoni accidental i acollonit de l’ostentació violenta per part d’un element sonat i dopat (i ves a saber què cosa és la primera!) del lumpen suburbial barceloní, amb l’actitud passiva de les democràcies europees davant l’ascens del nazisme expansionista alemany, són esfereïdores en la seva lucidesa i perspicàcia.

Trist de mi, no sóc digne ni de parafrasejar les paraules de la Magnífica Esperanza, però a l’escalf del model meritori, no em puc estar de provar d’estirar la veta del seu poderós PENSAMENT i abundar en la metàfora reveladora que ella –diligentíssima i sàvia com sempre- estableix per a la nostra instrucció. No us rigueu de mi, però se m’acut que si arraulir-se acollonit en el seient d’escai d’un transport públic, és “actitud escandalosa” i “pròpia del nazisme”, similar o més contundent consideració podria merèixer qui utilitza l’altaveu d’una emissora radiofònica per encoratjar l’enfrontament entre persones i generar o exacerbar el conflicte.

Ves! Ara que hi penso! A això exactament (i de forma quotidiana) es dedica el Sr. Federico Jiménez Losantos, amic íntim i correligionari de la Presidenta. I cal dir que en el seu ram és un expert i la fa ben feta, la feina.
Segurament, qui dedica gaire estona a la reflexió sobre les paraules matineres de Jiménez Losantos a la COPE, realitza un viatge al no-res ociós i estèril, a més d’un punt temerari: vers els dominis de la malenconia i tristesa més pregones.
Vinga va, és igual, provem-ho! A veure si amb desapassionament i esforç equànime, captem amb precisió el missatge que s'envia a la "sociedad libre". No sé del cert si el capto del tot. Però en tot cas, i essent molt moderat, em sembla que les seves són paraules prou allunyades d’un (suposat) cristià esperit conciliador. Ans al contrari i com a poc, es poden considerar agressives i punyents i –molt sovint- irrespectuoses en to, forma i fons. Irrespectuoses amb malvolença, afegiria.
Dec patir d’ànima excessivament sensible, però de vegades no puc evitar pensar que les paraules de Federico Jiménez Losantos deixen enrere la metàfora i la hipèrbole de baixa estofa, per endinsar-se en el terreny de la mentida manifesta i alevosa, en la mesura que la mala voluntat i pitjor hòstia són els eixos principals del seu discurs. Sí, en té.


I així les coses, em surt gairebé sense esforç l'adequació de la metàfora Esperançada a l'àmbit radiofònic de la COPE, perquè així sí que va començar el nazisme: amb l'expressió oberta i manifesta de l'odi. I per cert que aquest és l'orígen comú a totes les manifestacions de vilesa en l'ésser humà: les diferentes formes que troba l'expressió de l'odi per obrir-se camí envers el desconegut, envers els qui són diferents. De les paraules despreciatives i insultants dels comunicadors o, millor encara, propagadors de rancúnies, es passa als fets. I entremig, s'acusa a les víctimes del despreci i l'insult de ser-ne els instigadors i els culpables. És prou coneguda la cita de Joseph Goebbels, ministre de propaganda del règim nazi, segons la qual "una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat". Per cert, home de sòlids principis i fermes conviccions, Joseph Goebbels: davant la imminència de la caiguda, es va suïcidar: després d'executar a la seva dona qui, al seu torn, havia enverinat els sis fills de la parella.

Certament perseguir l'estela de fills de puta d'aquest calat és una travessa al no-res, de la mà d'esperits deshonestos i immorals. No sé per què, però en pensar en aquesta canilla em venen al cap alguns passatges d' "El cor de les tenebres" o del "Viatge al fons de la nit"... a veure si alguna estona en trec l'entrellat!!