Eren altres temps...

A "La Contra" del dia 28 de novembre, signada per Lluís Amiguet, hi apareix una entrevista amb Eliseu Climent, fundador de "El Temps" i del Centre Octubre de València. Sense entrar en el contingut de l'entrevista, no exempt de controvèrsia, volia destacar un parell de referències a anècdotes que explicava el pare Batllori:
¿Cree que los Borja eran incestuosos?
La gran autoridad en los Borja, el añorado padre Batllori, después de matizar que hablábamos de otros tiempos y costumbres, me confió un día haber consultado ciertos documentos en la catedral de Valencia en los que Lucrecia declaraba la sensualidad sin par de su padre, el Papa Alejandro Borgia.

Eran otros tiempos, sí.
También explicaba cómo, en uno de los besamanos al Papa Alejandro, de entre todos los cardenales sólo pudieron arrodillarse dos, porque el resto padecía la sífilis.

Digueu-me Cabron, però la imatge d'una corrua de depravades i podrides eminències -sifilítics engalanats amb la porpra cardenalícia - intentant prosternar-se davant un Papa incestuós i al seu torn tan sifilític com qualsevol dels reverends... em provoca esgarrifances de plaer cruel. Ves a saber d'on em prové, tan immisericorde sentiment! De veritat que no m'ho explico, perquè meditant en els negocis de la cúria papal o escoltant absort les pietoses paraules de Federico Jiménez Losantos, no em ve altra cosa al cap que una remembrança entranyable en olor de santedat.

Ja sé que és emprenyar la paciència del personal, però no em puc estar d'afegir una nota de caràcter històric, per contextualitzar els sofriments sifilítics dels pares de l'església:

Es veu que a finals del segle XV i amb orígen en el setge alemany contra Nàpols, s'estén per Europa una epidèmia de sífilis causant d'enormes estralls entre la població. Els experts diuen que l'epidemiologia d'aquesta primera pesta no defineix amb certesa si es tracta d'una enfermetat nova a Europa o un forma mutada d'una enfermetat anterior. No és un detall menor: si es pogués demostrar la primera hipòtesi, la teoria de l'intercanvi colombí de l'origen de l'enfermetat es veuria reforçada: donat que sosté que fou la tripulació de Colom -en el seu primer viatge de 1492!- qui hauria portat la sífilis a Europa. Martín Alonso Pinzón hauria estat, en aquest supòsit, la primera víctima europea.
Per altra banda, la teoria precolombina defensa que l'existència d'evidències paleoantropològiques (és a dir, restes humanes de persones amb signes d'haver patit l'enfermetat) demostra que des del neolític la població europea hauria estat afectada.

Sigui quin sigui l'orígen de la sífilis i les seves vies d'expansió, la descripció dels seus efectes acolloneix: en paraules de Jared Diamond que he trobat a Wikipedia: : «En esa época, las pústulas de la sífilis frecuentemente cubrían el cuerpo desde la cabeza a las rodillas, haciendo que se desprendiera la carne de la cara de las personas, y matando en pocos meses» [...] «hacia 1546 la enfermedad había evolucionado hasta convertirse en la sífilis con los síntomas que se conocen actualmente».

Igualmente esfereïdores són les al·lusions als intents de curació a base de mercuri, que devien passar per una interpretació terapèutica de l'estil "mort el gos, morta la ràbia". En "La aventura equinoccial de Lope de Aguirre", de Ramón J. Sénder apareix un descobridor que emprèn viatge als tròpics aconsellat pel seu curandero de confiança, qui preconitza "la destilación de los humores del cuerpo" com a mètode curatiu. Millor això que el mercuri, que tampoc no ho cura.

Vaja, que els cardenals que no es podien arribar a agenollar pels turments sifilítics, mala peça tenien al teler, davant una malaltia gravíssima a la qual no es va trobar remeï efectiu fins al descobriment de la penicilina, el 1944. Per altra banda, les seqüeles pròpies a l'enfermetat no són menyspreables: demència, ceguesa, paràlisi... o tares hereditàries, que els cardenals van transmetre als seus bastards.

Sense ànim tremendista, però atenent a l'extensió de l'epidèmia i a la gravetat dels efectes de l'enfermetat, gairebé es podria parlar d'una "Europa medieval sifilítica". La gran diversitat de denominacions i la voluntat de fotre'n les culpes al veí dóna idea de la l'extensió de l'epidèmia: a Anglaterra se la coneixia com a "great pox" o "black lion"; a Escòcia, com a "grand gore" (el gran coàgul); a Itàlia se l'anomenava el "mal napolità" i degut a l'epidèmia en l'exèrcit francès, era coneguda arreu d'Europa com a "morbus gallicus" (el mal francès); altres denominacions: "mal caribeny" i "mal portuguès" (a España), "mal espanyol" (a Portugal), "enfermetat espanyola" (als Països Baixos, durant els segles XVI i XVII en guerra amb els espanyols), "enfermetat polaca" (a Rússia), "enfermetat cristiana" (a Turquia), "enfermetat britànica" (a Tahití) i així successivament...

Resistiré estoïcament la temptació de vincular estretament els estralls de l'enfermetat sobre l'equilibri físic i psíquic de les persones, amb la moral relaxada i xiroia del concubinat amplament estès entre les altes i baixes esferes de l'església catòlica apostòlica i romana.

I és que eren altres temps.