dimecres, 27 de maig del 2009

Tonight's the night

Early in his life, things started going wrong for our beloved Charles. If I was a sober and decent man, at least slightly concerned about moral or ethics, I would probably say that sin was surrounding him even before his bursting into life. What I mean is that he was conceived under the sign of a potential familiar mess: the mother, sexually unattended by the monkey she has as a husband, took his monkey in law as a promoter of her pregnancy. At his birth, nobody could allege deviation from the expected simian parameters, but all the family knows what the point was about.

To be perfectly honest, I’m not exactly a sober man. And, if you ask me, I really don’t care about moral or ethics and I know it would be a complete nonsense, to talk about moral or ethics on the subject of our beloved Charles. And moral or ethics doesn’t matter at all with what really ruined his life.

We met for the first time at school at the age of twelve and we immediately set up a limited society, playing hookey and teaching each other to smoke. Firstly, we only burnt nice rich flavoured Marlboro blend –blue ticket, chartered straight from the USA, bought under the table in a road bar of ill repute-, then, mixing it up with some sort of herbs Bob was singing about in those days.

Our beloved Charles liked to burn other things, too. But I wasn’t there in the back yard, the night things went wrong. He set on stage a complete scenography of an inquisitorial Act of Faith, where the main role should be played by the neighbour’s cat -a big old black monster we hated discreetly-, sentenced to burn at the stake because its fanatical and relapse behaviour against the rosebushes. Our beloved Charles lost entirely both hope and identity in a lightning instant, that day, when the petrol can blew up and rubbed out his face.

But, who needs hope, to live an unhappy life? And a new identity grew up from the infertile land of his childhood early lost; forgotten obstinately since then. From the cave of affliction emerged a man without debt or obligation, no rules to be respected, no excuses to ask for. Being his borrowed flesh so tender and defenceless in front of people’s sight, he had to get used to nocturnality. Premeditation just came after, the aggravating buddy of furtive gambits of thieves and dealers.

Thieves and dealers don’t need moral or ethics coming around in business. They need facts. Take it for granted, he was the best in his own; smart enough to avoid bad karma and sneaks, swift and clever and cautious like a nocturnal bird and, in addition, of ill omen. As an analytical pusher, he never trusted anybody. Relationships and old friendships being progressively deconstructed, eventually ballast just to be dump overboard.

Better to be alone than in company.

However, I’m pretty sure he enjoyed the family of his own. At least, in is own way. He stayed at home for ever, living in a small but private room at the basements, like a spoiled host at Fawlty Towers. Our beloved Charles going upstairs from time to time, joining the family –his elder brother, the two monkeys and his adored mother- on Christmas Eve or on the occasion of his uncle-father’s retirement.

So, I believe there is no reason to doubt about his absolute desolation, the soul’s devastation he had to face up when, in a few months period of time, he lost his elder brother, his father-father and his adored mother. In this exact order. The last, his mother, killed by a heart attack that proved to be a manufacturing defect which affected just the fattest in the family. When she died, undertakers extracted the lady through the very same window they had broken four months before for her son: thirty-five years old, two hundred and twenty-four kilograms.

Better to be alone than in company?

I really don’t want to know what kind of drunken goodness of love, what malicious and devious Cupid could scheme for that overcoming of passion, that discordant union they stuck together: the macrobiotic woman, young, fit and healthy, feminist, graduated on Philosophy, radical left-wing and (for men’s shake) threatening self-conscious, selling vitamins and tofu hamburgers for a post-modern franchise… sentimentally involved with the going down -slow but imperturbable- junkie.

You know, love doesn’t need moral or ethics coming around, neither does sense. By the way, the question is where they met for the first time? Not at Sunday mass, of course, where any of them very often concurred. I can imagine for them another sort of no man’s streets’ meetings; furtive connections on the border between parallel worlds; osmotic love at first sight.

I promise, I don’t want to appear ironical or disdainful with their story of true love. Whether I liked it or not, I must admit the evidence. At least for a while, they had the seventh heaven at their fingertips, which is more than the best we can hope for the majority of us, despite our reluctance to admit it. Moreover, I think they were happy in their own way: “the toxic man and the macrobiotic girl”, like the cover of Marvel comics from the seventies.

Am I my brother’s keeper?[1] According to the supposed general and wide consensus, of course I’m not. So, how I would dare to judge them?

I prefer pretending to believe in karma or in the ridiculous theory about general counterbalance or in any other silly explanation of what should be kept unpronounced.

Well, I was there in the back yard, the night we celebrate his closely approaching wedding. Stag night of jerks; a late party of the derelict and shipwrecked. You Honour, being both judge and jury, I decline to testify against the members of a crepuscular version of the last supper, listening to Neil Young’s songs, smoking home-grown skunk and putting the blame on each other. But nobody could imagine that the line of life was so thin in his hands. Well, late at night when all people were gone, things went fucked up; because let me tell you that it sent a chill up and down my spine, when I picked up the telephone and heard that he’d died out on the mainline.

To our beloved Charles. Tonight’s the night.


[1] Genesis 4:9 (King James Version). 9And the Lord said unto Cain, Where is Abel thy brother?, I know not: Am I my brother's keeper?, I know not: Am I my brother's keeper? And he said, I know not: Am I my brother's keeper?

dimarts, 26 de maig del 2009

La perfídia del gavatx

Hom coneix, en les nostres contrades, la perfídia immensa i la roïnesa del gavatx.

Com n' han de ser, de roïns, si es van inventar el "mal francès"?

Ben mirat, ells en diuen el "mal espanyol" i, pel que sembla, més justificadament.

Però també hi ha motius per reconciliar-s'hi...


divendres, 22 de maig del 2009

Douce Dame Jolie

Una versió exquisida d'una peça composada en el segle XIV per Guillaume de Machaut. Potser, mereix una instant la reflexió sobre com és possible, enmig d'un món de sordidesa i violència infinites, trobar la força per abstreure-se'n i crear tal bellesa.

No em sorprendria que la resposta, si existeix, fos fins i tot més desencoratjadora que la pregunta. En la condició humana es troben -costat per costat i indissolublement unides- les forces que tant permeten conrear la bellesa com la tortura.

Negar l'evidència seria absurd.

Al mateix temps que de l'ars amandi, el segle XIV és el de la pesta bubònica a Europa, el de les guerres constants i esteses gairebé arreu. I en les primeres dècades del XV, trobem un personatge com Gilles de Montmorency-Laval, baron de Rais, estret col·laborador de Jeanne d'Arc, reconegut amant i benefactor de la música... i paorós assassí de centenars i centenars de criatures.

Insistir en els contrastos seria massa obvi.

Per avui, millor quedar-nos amb la part més aprofitable de l'ànima humana, tot i que cal reconèixer que l'ànima del monstre dóna molt més joc.

Douce Dame Jolie


Aquí hi ha la lletra.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Sobre la censura

Recentment, i en més d'una ocasió, he provat d'intervenir per escrit en fòrums d'aquests cibernètics i l'experiència no ha acabat de quallar. Ja d'entrada, cal dir que l'únic responsable en sóc jo: o no he sabut trobar el to indicat per participar en determinats àmbits o, senzillament, he errat en l'elecció d'aquests darrers. En altres paraules, si hagués fet meves les de Groucho Marx quan manté que ell "mai voldria ser d'un club on l'admetessin", no m'hauria trobat amb malentesos d'aquest estil.
De tota manera, el que m'ha cridat l'atenció és l'ús -i observeu que no acuso a ningú d'incòrrer en abús: francament: entenc que abús i censura són conceptes en simbiosi- que es fa de la potestat administrativa de censurar les paraules o les imatges que els usuaris profereixen o inclouen en els seus missatges.
Així d'entrada, pot semblar: "Oh, és que si algú no s'encarrega de posar ordre i vigilar el decòrum, això acabarà essent un encreuament constant d'insults, trufat de porqueries."
I sí, evidentment si passés això, la primera que quedaria malmesa seria la comunicació.
Tcht! Mala peça al teler! Per salvaguardar el dret a la lliure expressió i a la comoditat visual d'uns quants -posem-hi la majoria-, algú considera necessari interposar unes barreres, uns condicionants per a l'exercici d'aquesta lliure expressió... Es pot al·legar que això ja passa al carrer: en els nostres quotidians menesters comunicatius, prou que ens cuidem, que la forma s'adequï al fons i al context! I tant que sí!

I no ens cal pas un censor per trobar les paraules adequades!

En tot cas, l'única idea sobre la qual voldria insistir és la següent: l'individu que exerceix la potestat d'aplicar els instruments censors sobre els intents comunicatius dels cibernautes... quines credencials presenta a la concurrència? quins criteris aplica? quina entitat intel·lectual ofereix? quina autoritat moral el recolza? és més, qui li reconeix aquesta entitat o autoritat?

Tàcitament, tots.

Sabeu què us dic? Em temo que el d'internet és un terreny salvatge, on tot està per desbrossar i fer habitable; i la petita parcel·la que alguns s'han urbanitzat, doncs això, que en volen fer un jardí amb gespa artificial, barbacoa, nans i tota mena de polideses amanerades... que els valguin per viure d'esquena a la selva que els envolta.

No vull pas que sembli que no tinc opinió formada sobre el tema: en tinc. Crec que en les comunicacions entre persones adultes, la llibertat en les formes d'expressió de cadascú ha de ser total, amb l'única limitació que rau en el respecte mutu.
La pretensió de posar barreres en els camins o corriols que segueix l'enginy o la imaginació respectius, la trobo absurda; i que algú s'arrogui l'arbitri d'interpretar quines són les formes d'humor "acceptables" és, senzillament, ridícul.

dijous, 28 de febrer del 2008

Disposen d'ànima, les rates d'arxiu?

He assistit avui a la cerimònia religiosa per -com se sol dir- l'ànima d'un bon amic i mestre, l'arxiver del capítol catedralici i canonge de la catedral de Girona. Hi he assistit en qualitat d'ex-deixeble seu, ja que anys enrere el vaig tenir com a mestre d'unes rares disciplines, la paleografia i la diplomàtica, consistents en el desxiframent i interpretació de textos antics i, per tant, escrits en les recargolades i críptiques caligrafies pròpies de cada època. Si el terme "rata de biblioteca" pot tenir algun sentit més enllà de l'humorístic, sens dubte que en Gabriel ens el podria aclarir. Bé, ja no. L'infart que el va fulminar i que el va sorprendre, com no, mentre treballava a l'Arxiu, li ho impedeix.
No vull pas convertir aques blog -ja de per si prou depriment i patètic- en un panegíric luctuós i per això poso punt final al record de l'àmic, rememorant una de les seves expressions predilectes en la qual afirmava -amb un punt d'orgull en la veu- que "des d'Uppsala al Vaticà, no hi ha arxiu que no hagi remenat". Ditxós ell que tenia en l'ofici, devoció.

Aprofitant el moment d'intimitat, propici a les confessions, haig de dir que la posta en escena de la cerimònia l'he trobat espectacular, impactant. No pas des del punt de vista religiós: per a això, o m'agafa tard o encara massa aviat, ves a saber. Però cal reconèixer que una missa cantada i oficiada pel bisbe i amb una cort de cinquanta preveres, cremant encens a mans plenes... és tot un espectacle i des del punt de vista musical, quelcom commovedor i gairebé incomparable. A més, no ens enganyem, malgrat no compartir la fe amb els creients, hi ha quelcom en l'ideari comú, en la iconografia associada a la mort i en els rites... que sí que forma part de nosaltres, potser fins i tot contra la nostra voluntat. En la meva opinió i per dir-ho amb franquesa, no m'escandalitza i fins tot ho considero una contradicció ben venial, el fet d'haver estat educat amb quotidians parenostres crepusculars i, esdevenir, amb el pas dels anys, relaxadament ateu.

Ni una cosa em fa renegar dels orígens, ni l'altra oblidar la memòria d'un home que em va fer bé.

dijous, 29 de novembre del 2007

Magnífica Esperanza

A finals del mes d'octubre d'enguany, van tenir ressò a la premsa unes declaracions proferides per la Muy Honorable y Magnífica Presidenta de la Comunidad de Madrid, Doña Esperanza Aguirre, a l’entorn del cas d’agressió que havia patit una noia de 16 anys a mans (i peus) d’un “español de 21 años, de nombre Sergi Xavier Martín Martínez y residente en Santa Coloma de Cervelló (Barcelona)”. Els fets comentats per la Doña havien tingut lloc el dia 7 d’octubre a l’interior d’un vagó dels ferrocarrils de la Generalitat i les imatges captades per la càmera de seguretat del vagó van tenir exhaustiva publicitat a les televisions públiques i privades d’aquí i més enllà i tot.

Esperanza Aguirre: “La actitud del pasajero que presenció la agresión racista es propia del nazismo”

Agencia EFE, 26 10 07
La presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, ha calificado de "escandalosa" y propia del "nazismo" la actitud del pasajero que viajaba en el vagón del ferrocarril de Barcelona donde el pasado día 7 una menor ecuatoriana fue objeto de una agresión racista.
En rueda de prensa posterior al Consejo de Gobierno, y en respuesta a preguntas de los informadores, la presidenta madrileña ha denunciado el ataque cometido por Sergi Xavier M., de 21 años, al cual ha calificado de '"energúmeno" y "delincuente" y la "pasividad escandalosa" con la cual un pasajero del tren presenció la agresión a la niña ecuatoriana, sin intervenir en ningún momento.
"Así comenzó el nazismo, porque los otros miraban hacia otro lado ", ha dicho Aguirre, en referencia al pasajero que estuvo presente durante la agresión a la menor en el ferrocarril, sin intentar evitar lo que estaba sucediendo.
--------------------------------------------

En presència de tan sàvies paraules, no tenim altra que callar i escoltar prosternats amb reverència. Sens dubte, per a qui no sap un borrall representa un goig zenital i un privilegi el rebre instrucció emanada directament del pou del saber, corporeïtzat en aquesta ocasió d’alta costura i condescendint amablement en transmetre’ns un bocí de la seva ciència als cantamanyanes illetrats. Es nota, es nota que la Magnífica Presidenta de la Comunidad de Madrid és persona versada en història contemporània de l’Europa del segle XX. Ni que ho pretengués, podria encobrir-nos la seva erudició.


Em jugo un pèsol a que el pou de ciència de la Magnífica atresora una especialització pregona en la intricada maranya que entreteixien les societats europees a principis del segle XX, en la qual es produí la gènesi i progressió quasi-imparable dels moviments totalitaris. Per les seves paraules doctes, convençut estic que la Magnífica és abastament coneixedora de les circumstàncies que precedeixen, acompanyen i segueixen la Primera Guerra Mundial. Deu saber fil per randa els condicionants que marcaren l’ascens del minúscul i fanàtic partit nascut a Munich el 1919, fins arribar a l’apogeu del moviment nazi a Alemanya; o els detalls de l’aliança de la Guàrdia de Ferro romanesa amb la Església Ortodoxa, mentre a España la Falange reconduïda per la mà sàdica del victoriós Generalísimo Francisco Franco Bahamonde buscava aixopluc sota l’Església Catòlica. On vas a parar? En sap un niu, dels Ustashi croats o sobre com s’ho van fer a la Gran Bretanya dels anys 30, per fer recular l’ascens de la Unió de Feixistes Britànics d’Oswald Mosley. O de la Itàlia de Benito Mussolini. O del Japó sota el govern militar. Per força ha d'estar al corrent de les Jeunesses Patriotes o de la Solidarité Française, la Croix de Feu, Action Française i altres, la majoria amb seu i força a París.

I és clar que sí, tota una experta en la matèria! Les paraules de l’Esperanza Magnífica, bastint aquest símil tan subtil i elegant entre el trist paper d’un noi de 24 anys, testimoni accidental i acollonit de l’ostentació violenta per part d’un element sonat i dopat (i ves a saber què cosa és la primera!) del lumpen suburbial barceloní, amb l’actitud passiva de les democràcies europees davant l’ascens del nazisme expansionista alemany, són esfereïdores en la seva lucidesa i perspicàcia.

Trist de mi, no sóc digne ni de parafrasejar les paraules de la Magnífica Esperanza, però a l’escalf del model meritori, no em puc estar de provar d’estirar la veta del seu poderós PENSAMENT i abundar en la metàfora reveladora que ella –diligentíssima i sàvia com sempre- estableix per a la nostra instrucció. No us rigueu de mi, però se m’acut que si arraulir-se acollonit en el seient d’escai d’un transport públic, és “actitud escandalosa” i “pròpia del nazisme”, similar o més contundent consideració podria merèixer qui utilitza l’altaveu d’una emissora radiofònica per encoratjar l’enfrontament entre persones i generar o exacerbar el conflicte.


Ves! Ara que hi penso! A això exactament (i de forma quotidiana) es dedica el Sr. Federico Jiménez Losantos, amic íntim i correligionari de la Presidenta. I cal dir que en el seu ram és un expert i la fa ben feta, la feina.
Segurament, qui dedica gaire estona a la reflexió sobre les paraules matineres de Jiménez Losantos a la COPE, realitza un viatge al no-res ociós i estèril, a més d’un punt temerari: vers els dominis de la malenconia i tristesa més pregones.

Vinga va, és igual, provem-ho! A veure si amb desapassionament i esforç equànime, captem amb precisió el missatge que s'envia a la "sociedad libre". No sé del cert si el capto del tot. Però en tot cas, i essent molt moderat, em sembla que les seves són paraules prou allunyades d’un (suposat) cristià esperit conciliador. Ans al contrari i com a poc, es poden considerar agressives i punyents i –molt sovint- irrespectuoses en to, forma i fons. Irrespectuoses amb malvolença, afegiria.
Dec patir d’ànima excessivament sensible, però de vegades no puc evitar pensar que les paraules de Federico Jiménez Losantos deixen enrere la metàfora i la hipèrbole de baixa estofa, per endinsar-se en el terreny de la mentida manifesta i alevosa, en la mesura que la mala voluntat i pitjor hòstia són els eixos principals del seu discurs. Sí, en té.



I així les coses, em surt gairebé sense esforç l'adequació de la metàfora Esperançada a l'àmbit radiofònic de la COPE, perquè així sí que va començar el nazisme: amb l'expressió oberta i manifesta de l'odi. I per cert que aquest és l'orígen comú a totes les manifestacions de vilesa en l'ésser humà: les diferentes formes que troba l'expressió de l'odi per obrir-se camí envers el desconegut, envers els qui són diferents. De les paraules despreciatives i insultants dels comunicadors o, millor encara, propagadors de rancúnies, es passa als fets. I entremig, s'acusa a les víctimes del despreci i l'insult de ser-ne els instigadors i els culpables. És prou coneguda la cita de Joseph Goebbels, ministre de propaganda del règim nazi, segons la qual "una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat". Per cert, home de sòlids principis i fermes conviccions, Joseph Goebbels: davant la imminència de la caiguda, es va suïcidar: després d'executar a la seva dona qui, al seu torn, havia enverinat els sis fills de la parella.

Certament perseguir l'estela de fills de puta d'aquest calat és una travessa al no-res, de la mà d'esperits deshonestos i immorals. No sé per què, però en pensar en aquesta canilla em venen al cap alguns passatges d' "El cor de les tenebres" o del "Viatge al fons de la nit"... a veure si alguna estona en trec l'entrellat!!

dimecres, 28 de novembre del 2007

Eren altres temps...

A "La Contra" del dia 28 de novembre, signada per Lluís Amiguet, hi apareix una entrevista amb Eliseu Climent, fundador de "El Temps" i del Centre Octubre de València. Sense entrar en el contingut de l'entrevista, no exempt de controvèrsia, volia destacar un parell de referències a anècdotes que explicava el pare Batllori:
¿Cree que los Borja eran incestuosos?
La gran autoridad en los Borja, el añorado padre Batllori, después de matizar que hablábamos de otros tiempos y costumbres, me confió un día haber consultado ciertos documentos en la catedral de Valencia en los que Lucrecia declaraba la sensualidad sin par de su padre, el Papa Alejandro Borgia.

Eran otros tiempos, sí.
También explicaba cómo, en uno de los besamanos al Papa Alejandro, de entre todos los cardenales sólo pudieron arrodillarse dos, porque el resto padecía la sífilis.

Digueu-me Cabron, però la imatge d'una corrua de depravades i podrides eminències -sifilítics engalanats amb la porpra cardenalícia - intentant prosternar-se davant un Papa incestuós i al seu torn tan sifilític com qualsevol dels reverends... em provoca esgarrifances de plaer cruel. Ves a saber d'on em prové, tan immisericorde sentiment! De veritat que no m'ho explico, perquè meditant
en els negocis de la cúria papal o escoltant absort les pietoses paraules de Federico Jiménez Losantos, no em ve altra cosa al cap que una remembrança entranyable en olor de santedat.

Ja sé que és emprenyar la paciència del personal, però no em puc estar d'afegir una nota de caràcter històric, per contextualitzar els sofriments sifilítics dels pares de l'església:

Es veu que a finals del segle XV i amb orígen en el setge alemany contra Nàpols, s'estén per Europa una epidèmia de sífilis causant d'enormes estralls entre la població. Els experts diuen que l'epidemiologia d'aquesta primera pesta no defineix amb certesa si es tracta d'una enfermetat nova a Europa o un forma mutada d'una enfermetat anterior. No és un detall menor: si es pogués demostrar la primera hipòtesi, la teoria de l'intercanvi colombí de l'origen de l'enfermetat es veuria reforçada: donat que sosté que fou la tripulació de Colom -en el seu primer viatge de 1492!- qui hauria portat la sífilis a Europa. Martín Alonso Pinzón hauria estat, en aquest supòsit, la primera víctima europea.
Per altra banda, la teoria precolombina defensa que l'existència d'evidències paleoantropològiques (és a dir, restes humanes de persones amb signes d'haver patit l'enfermetat) demostra que des del neolític la població europea hauria estat afectada.

Sigui quin sigui l'orígen de la sífilis i les seves vies d'expansió, la descripció dels seus efectes acolloneix: en paraules de Jared Diamond que he trobat a Wikipedia: : «En esa época, las pústulas de la sífilis frecuentemente cubrían el cuerpo desde la cabeza a las rodillas, haciendo que se desprendiera la carne de la cara de las personas, y matando en pocos meses» [...] «hacia 1546 la enfermedad había evolucionado hasta convertirse en la sífilis con los síntomas que se conocen actualmente».

Igualmente esfereïdores són les al·lusions als intents de curació a base de mercuri, que devien passar per una interpretació terapèutica de l'estil "mort el gos, morta la ràbia". En "La aventura equinoccial de Lope de Aguirre", de Ramón J. Sénder apareix un descobridor que emprèn viatge als tròpics aconsellat pel seu curandero de confiança, qui preconitza "la destilación de los humores del cuerpo" com a mètode curatiu. Millor això que el mercuri, que tampoc no ho cura.

Vaja, que els cardenals que no es podien arribar a agenollar pels turments sifilítics, mala peça tenien al teler, davant una malaltia gravíssima a la qual no es va trobar remeï efectiu fins al descobriment de la penicilina, el 1944. Per altra banda, les seqüeles pròpies a l'enfermetat no són menyspreables: demència, ceguesa, paràlisi... o tares hereditàries, que els cardenals van transmetre als seus bastards.

Sense ànim tremendista, però atenent a l'extensió de l'epidèmia i a la gravetat dels efectes de l'enfermetat, gairebé es podria parlar d'una "Europa medieval sifilítica". La gran diversitat de denominacions i la voluntat de fotre'n les culpes al veí dóna idea de la l'extensió de l'epidèmia: a Anglaterra se la coneixia com a "great pox" o "black lion"; a Escòcia, com a "grand gore" (el gran coàgul); a Itàlia se l'anomenava el "mal napolità" i degut a l'epidèmia en l'exèrcit francès, era coneguda arreu d'Europa com a "morbus gallicus" (el mal francès); altres denominacions: "mal caribeny" i "mal portuguès" (a España), "mal espanyol" (a Portugal), "enfermetat espanyola" (als Països Baixos, durant els segles XVI i XVII en guerra amb els espanyols), "enfermetat polaca" (a Rússia), "enfermetat cristiana" (a Turquia), "enfermetat britànica" (a Tahití) i així successivament...

Resistiré estoïcament la temptació de vincular estretament els estralls de l'enfermetat sobre l'equilibri físic i psíquic de les persones, amb la moral relaxada i xiroia del concubinat amplament estès entre les altes i baixes esferes de l'església catòlica apostòlica i romana.

I és que eren altres temps.