El Diccionari del diable, d'Ambrose Bierce

No sé si els diccionaris entesos en el sentit tradicional: com a “recopilació, generalment alfabètica, dels mots d’una llengua, dels termes d’una ciència o art” tenen, ara mateix, un futur gaire esplèndid. Més aviat, dóna la sensació que els tocarà criar pols, poc o gens apreciats per actuals i futures generacions seduïdes per la immediatesa i rapidesa dels nous suports informàtics. La connexió a Internet o un cd-rom, els oferiran ben segur un més ampli suport visual i possibilitats d’ampliar i actualitzar la informació que no pas els feixucs volums en paper.
Clar, en un món pretesament “tan canviant”, la immediatesa i l’actualització es presenten com un valor per elles mateixes, davant el qual poca cosa a fer tenen les enciclopèdies polsoses i passades de moda. De fet, potser algú s’oblida de dir-nos que, freqüentment, el que canvia és accessori. Que tot sovint, el que canvia ve a substituir a quelcom que ja havia estat canviat prèviament: és a dir, que es tracta d'una moda.
No és pas que tingui cap intenció de discutir-lo, aquest fenomen. Tal com ho veig, un diccionari en un cd-rom ocupa menys espai als prestatges i segons com, et pot oferir més informació i millor esbarjo. Només volia fer un petit preàmbul per presentar un diccionari que no és pas com els altres. Aquest, si quedés arraconat i polsós, no seria pas perquè les seves definicions estiguessin passades de moda o es veiessin superades pels “temps canviants”. Més aviat, el trobo de rabiosa actualitat i això que el “Diccionari del diable”, d’Ambrose Bierce, va sortir publicat (en fascicles) entre 1881 i 1906. La versió completa és de l’any 1935 i ara mateix és un llibre lliure, que pot ser descarregat de la xarxa i imprès sense pagar-ne drets d’autor.
Amb aquest títol, ja podeu imaginar que els conceptes de què s’ocupa l’autor són perfectament arbitraris i que les definicions dels termes no s’ajusten a la “normalitat”. En alguna de les edicions posteriors es va rebatejar el llibre com a “Diccionari del cínic”, però si és que ho fos, potser caldria recordar la definició que fa el mateix Bierce del cínic: “un murri que, en virtut de la seva visió defectuosa, no veu les coses com haurien de ser sinó com són en realitat”. Si és que ho fos, de cínic, tampoc no es podria oblidar que aquest home va néixer a Ohio, en una família de nou germans i que va viure les contradiccions de l’esclavatge i la Guerra Civil de 1861-1865.
Es diu que la guerra el va convertir en un misàntrop. I això fóra estrany? De tota manera, no devia perdre certa dosi d’idealisme i entusiasme per l’espècie (ja que no per l’individu), quan, als 71 anys i molt fotut de salut, va triar com a forma declarada d’eutanàsia la seva participació, al costat de Pancho Villa, en la revolució de Mèxic de 1910-1917. A un personatge com Bierce no li quadra morir al llit i més li escau el misteri que envolta la seva desaparició durant els temps trasbalsats de la revolució mexicana.
Ara que ja el coneixem una mica, potser el podrem disculpar per “veure les coses tal com són en realitat” i podrem posar una mica en dansa els seus conceptes i particulars definicions.
Posem per cas, de la política, que considerava un “conflicte d’interessos disfressats de lluita de principis. Maneig dels interessos públics en favor del profit privat.”, és segur que no en tenia un concepte gaire elevat. La veia com el terreny perfecte per exercitar arts com l’eloqüència, que és “l’art oral que consisteix en persuadir els ximples que el blanc és blanc. Inclou el do de fer creure que qualsevol altre color és blanc.” O l’ambició, que seria el “desig obsessiu de ser calumniat pels enemics en vida, i ridiculitzat pels amics després de mort.” O l’escenari on una bona empenta, és “una de les dues coses que porten a l’èxit, especialment en política. L’altra és l’estrebada.”
Evidentment, no seria en política on es podrien fer més i millors amics, però si algun en féssim, caldria tenir present que l’amistat segons Bierce no és altra cosa que un “vaixell suficientment ampli per dur a dues persones amb bon temps, però només per a un en cas de mala maror.” Deu ser molt cruel, quan diu que l’esquena és la “part del cos d’un amic que hom té el privilegi de contemplar en l’adversitat.” O quan defineix l’autoestima com a “avaluació errònia”...
Un xic cruel potser sí, però passat de moda i superat pels “temps canviants” no li veig pas. A veure si ben aviat en fan una edició en cd-rom...