Douce Dame Jolie

Una versió exquisida d'una peça composada en el segle XIV per Guillaume de Machaut. Potser, mereix una instant la reflexió sobre com és possible, enmig d'un món de sordidesa i violència infinites, trobar la força per abstreure-se'n i crear tal bellesa.

No em sorprendria que la resposta, si existeix, fos fins i tot més desencoratjadora que la pregunta. En la condició humana es troben -costat per costat i indissolublement unides- les forces que tant permeten conrear la bellesa com la tortura.

Negar l'evidència seria absurd.

Al mateix temps que de l'ars amandi, el segle XIV és el de la pesta bubònica a Europa, el de les guerres constants i esteses gairebé arreu. I en les primeres dècades del XV, trobem un personatge com Gilles de Montmorency-Laval, baron de Rais, estret col·laborador de Jeanne d'Arc, reconegut amant i benefactor de la música... i paorós assassí de centenars i centenars de criatures.

Insistir en els contrastos seria massa obvi.

Per avui, millor quedar-nos amb la part més aprofitable de l'ànima humana, tot i que cal reconèixer que l'ànima del monstre dóna molt més joc.

Douce Dame Jolie


Aquí hi ha la lletra.

Sobre la censura

Recentment, i en més d'una ocasió, he provat d'intervenir per escrit en fòrums d'aquests cibernètics i l'experiència no ha acabat de quallar. Ja d'entrada, cal dir que l'únic responsable en sóc jo: o no he sabut trobar el to indicat per participar en determinats àmbits o, senzillament, he errat en l'elecció d'aquests darrers. En altres paraules, si hagués fet meves les de Groucho Marx quan manté que ell "mai voldria ser d'un club on l'admetessin", no m'hauria trobat amb malentesos d'aquest estil.
De tota manera, el que m'ha cridat l'atenció és l'ús -i observeu que no acuso a ningú d'incòrrer en abús: francament: entenc que abús i censura són conceptes en simbiosi- que es fa de la potestat administrativa de censurar les paraules o les imatges que els usuaris profereixen o inclouen en els seus missatges.
Així d'entrada, pot semblar: "Oh, és que si algú no s'encarrega de posar ordre i vigilar el decòrum, això acabarà essent un encreuament constant d'insults, trufat de porqueries."
I sí, evidentment si passés això, la primera que quedaria malmesa seria la comunicació.
Tcht! Mala peça al teler! Per salvaguardar el dret a la lliure expressió i a la comoditat visual d'uns quants -posem-hi la majoria-, algú considera necessari interposar unes barreres, uns condicionants per a l'exercici d'aquesta lliure expressió... Es pot al·legar que això ja passa al carrer: en els nostres quotidians menesters comunicatius, prou que ens cuidem, que la forma s'adequï al fons i al context! I tant que sí!

I no ens cal pas un censor per trobar les paraules adequades!

En tot cas, l'única idea sobre la qual voldria insistir és la següent: l'individu que exerceix la potestat d'aplicar els instruments censors sobre els intents comunicatius dels cibernautes... quines credencials presenta a la concurrència? quins criteris aplica? quina entitat intel·lectual ofereix? quina autoritat moral el recolza? és més, qui li reconeix aquesta entitat o autoritat?

Tàcitament, tots.

Sabeu què us dic? Em temo que el d'internet és un terreny salvatge, on tot està per desbrossar i fer habitable; i la petita parcel·la que alguns s'han urbanitzat, doncs això, que en volen fer un jardí amb gespa artificial, barbacoa, nans i tota mena de polideses amanerades... que els valguin per viure d'esquena a la selva que els envolta.

No vull pas que sembli que no tinc opinió formada sobre el tema: en tinc. Crec que en les comunicacions entre persones adultes, la llibertat en les formes d'expressió de cadascú ha de ser total, amb l'única limitació que rau en el respecte mutu.
La pretensió de posar barreres en els camins o corriols que segueix l'enginy o la imaginació respectius, la trobo absurda; i que algú s'arrogui l'arbitri d'interpretar quines són les formes d'humor "acceptables" és, senzillament, ridícul.

Disposen d'ànima, les rates d'arxiu?

He assistit avui a la cerimònia religiosa per -com se sol dir- l'ànima d'un bon amic i mestre, l'arxiver del capítol catedralici i canonge de la catedral de Girona. Hi he assistit en qualitat d'ex-deixeble seu, ja que anys enrere el vaig tenir com a mestre d'unes rares disciplines, la paleografia i la diplomàtica, consistents en el desxiframent i interpretació de textos antics i, per tant, escrits en les recargolades i críptiques caligrafies pròpies de cada època. Si el terme "rata de biblioteca" pot tenir algun sentit més enllà de l'humorístic, sens dubte que en Gabriel ens el podria aclarir. Bé, ja no. L'infart que el va fulminar i que el va sorprendre, com no, mentre treballava a l'Arxiu, li ho impedeix.
No vull pas convertir aques blog -ja de per si prou depriment i patètic- en un panegíric luctuós i per això poso punt final al record de l'àmic, rememorant una de les seves expressions predilectes en la qual afirmava -amb un punt d'orgull en la veu- que "des d'Uppsala al Vaticà, no hi ha arxiu que no hagi remenat". Ditxós ell que tenia en l'ofici, devoció.

Aprofitant el moment d'intimitat, propici a les confessions, haig de dir que la posta en escena de la cerimònia l'he trobat espectacular, impactant. No pas des del punt de vista religiós: per a això, o m'agafa tard o encara massa aviat, ves a saber. Però cal reconèixer que una missa cantada i oficiada pel bisbe i amb una cort de cinquanta preveres, cremant encens a mans plenes... és tot un espectacle i des del punt de vista musical, quelcom commovedor i gairebé incomparable. A més, no ens enganyem, malgrat no compartir la fe amb els creients, hi ha quelcom en l'ideari comú, en la iconografia associada a la mort i en els rites... que sí que forma part de nosaltres, potser fins i tot contra la nostra voluntat. En la meva opinió i per dir-ho amb franquesa, no m'escandalitza i fins tot ho considero una contradicció ben venial, el fet d'haver estat educat amb quotidians parenostres crepusculars i, esdevenir, amb el pas dels anys, relaxadament ateu.

Ni una cosa em fa renegar dels orígens, ni l'altra oblidar la memòria d'un home que em va fer bé.

Magnífica Esperanza

A finals del mes d'octubre d'enguany, van tenir ressò a la premsa unes declaracions proferides per la Muy Honorable y Magnífica Presidenta de la Comunidad de Madrid, Doña Esperanza Aguirre, a l’entorn del cas d’agressió que havia patit una noia de 16 anys a mans (i peus) d’un “español de 21 años, de nombre Sergi Xavier Martín Martínez y residente en Santa Coloma de Cervelló (Barcelona)”. Els fets comentats per la Doña havien tingut lloc el dia 7 d’octubre a l’interior d’un vagó dels ferrocarrils de la Generalitat i les imatges captades per la càmera de seguretat del vagó van tenir exhaustiva publicitat a les televisions públiques i privades d’aquí i més enllà i tot.

Esperanza Aguirre: “La actitud del pasajero que presenció la agresión racista es propia del nazismo”
Agencia EFE, 26 10 07
La presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, ha calificado de "escandalosa" y propia del "nazismo" la actitud del pasajero que viajaba en el vagón del ferrocarril de Barcelona donde el pasado día 7 una menor ecuatoriana fue objeto de una agresión racista.
En rueda de prensa posterior al Consejo de Gobierno, y en respuesta a preguntas de los informadores, la presidenta madrileña ha denunciado el ataque cometido por Sergi Xavier M., de 21 años, al cual ha calificado de '"energúmeno" y "delincuente" y la "pasividad escandalosa" con la cual un pasajero del tren presenció la agresión a la niña ecuatoriana, sin intervenir en ningún momento.
"Así comenzó el nazismo, porque los otros miraban hacia otro lado ", ha dicho Aguirre, en referencia al pasajero que estuvo presente durante la agresión a la menor en el ferrocarril, sin intentar evitar lo que estaba sucediendo.
--------------------------------------------

En presència de tan sàvies paraules, no tenim altra que callar i escoltar prosternats amb reverència. Sens dubte, per a qui no sap un borrall representa un goig zenital i un privilegi el rebre instrucció emanada directament del pou del saber, corporeïtzat en aquesta ocasió d’alta costura i condescendint amablement en transmetre’ns un bocí de la seva ciència als cantamanyanes illetrats. Es nota, es nota que la Magnífica Presidenta de la Comunidad de Madrid és persona versada en història contemporània de l’Europa del segle XX. Ni que ho pretengués, podria encobrir-nos la seva erudició.


Em jugo un pèsol a que el pou de ciència de la Magnífica atresora una especialització pregona en la intricada maranya que entreteixien les societats europees a principis del segle XX, en la qual es produí la gènesi i progressió quasi-imparable dels moviments totalitaris. Per les seves paraules doctes, convençut estic que la Magnífica és abastament coneixedora de les circumstàncies que precedeixen, acompanyen i segueixen la Primera Guerra Mundial. Deu saber fil per randa els condicionants que marcaren l’ascens del minúscul i fanàtic partit nascut a Munich el 1919, fins arribar a l’apogeu del moviment nazi a Alemanya; o els detalls de l’aliança de la Guàrdia de Ferro romanesa amb la Església Ortodoxa, mentre a España la Falange reconduïda per la mà sàdica del victoriós Generalísimo Francisco Franco Bahamonde buscava aixopluc sota l’Església Catòlica. On vas a parar? En sap un niu, dels Ustashi croats o sobre com s’ho van fer a la Gran Bretanya dels anys 30, per fer recular l’ascens de la Unió de Feixistes Britànics d’Oswald Mosley. O de la Itàlia de Benito Mussolini. O del Japó sota el govern militar. Per força ha d'estar al corrent de les Jeunesses Patriotes o de la Solidarité Française, la Croix de Feu, Action Française i altres, la majoria amb seu i força a París.

I és clar que sí, tota una experta en la matèria! Les paraules de l’Esperanza Magnífica, bastint aquest símil tan subtil i elegant entre el trist paper d’un noi de 24 anys, testimoni accidental i acollonit de l’ostentació violenta per part d’un element sonat i dopat (i ves a saber què cosa és la primera!) del lumpen suburbial barceloní, amb l’actitud passiva de les democràcies europees davant l’ascens del nazisme expansionista alemany, són esfereïdores en la seva lucidesa i perspicàcia.

Trist de mi, no sóc digne ni de parafrasejar les paraules de la Magnífica Esperanza, però a l’escalf del model meritori, no em puc estar de provar d’estirar la veta del seu poderós PENSAMENT i abundar en la metàfora reveladora que ella –diligentíssima i sàvia com sempre- estableix per a la nostra instrucció. No us rigueu de mi, però se m’acut que si arraulir-se acollonit en el seient d’escai d’un transport públic, és “actitud escandalosa” i “pròpia del nazisme”, similar o més contundent consideració podria merèixer qui utilitza l’altaveu d’una emissora radiofònica per encoratjar l’enfrontament entre persones i generar o exacerbar el conflicte.

Ves! Ara que hi penso! A això exactament (i de forma quotidiana) es dedica el Sr. Federico Jiménez Losantos, amic íntim i correligionari de la Presidenta. I cal dir que en el seu ram és un expert i la fa ben feta, la feina.
Segurament, qui dedica gaire estona a la reflexió sobre les paraules matineres de Jiménez Losantos a la COPE, realitza un viatge al no-res ociós i estèril, a més d’un punt temerari: vers els dominis de la malenconia i tristesa més pregones.
Vinga va, és igual, provem-ho! A veure si amb desapassionament i esforç equànime, captem amb precisió el missatge que s'envia a la "sociedad libre". No sé del cert si el capto del tot. Però en tot cas, i essent molt moderat, em sembla que les seves són paraules prou allunyades d’un (suposat) cristià esperit conciliador. Ans al contrari i com a poc, es poden considerar agressives i punyents i –molt sovint- irrespectuoses en to, forma i fons. Irrespectuoses amb malvolença, afegiria.
Dec patir d’ànima excessivament sensible, però de vegades no puc evitar pensar que les paraules de Federico Jiménez Losantos deixen enrere la metàfora i la hipèrbole de baixa estofa, per endinsar-se en el terreny de la mentida manifesta i alevosa, en la mesura que la mala voluntat i pitjor hòstia són els eixos principals del seu discurs. Sí, en té.


I així les coses, em surt gairebé sense esforç l'adequació de la metàfora Esperançada a l'àmbit radiofònic de la COPE, perquè així sí que va començar el nazisme: amb l'expressió oberta i manifesta de l'odi. I per cert que aquest és l'orígen comú a totes les manifestacions de vilesa en l'ésser humà: les diferentes formes que troba l'expressió de l'odi per obrir-se camí envers el desconegut, envers els qui són diferents. De les paraules despreciatives i insultants dels comunicadors o, millor encara, propagadors de rancúnies, es passa als fets. I entremig, s'acusa a les víctimes del despreci i l'insult de ser-ne els instigadors i els culpables. És prou coneguda la cita de Joseph Goebbels, ministre de propaganda del règim nazi, segons la qual "una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat". Per cert, home de sòlids principis i fermes conviccions, Joseph Goebbels: davant la imminència de la caiguda, es va suïcidar: després d'executar a la seva dona qui, al seu torn, havia enverinat els sis fills de la parella.

Certament perseguir l'estela de fills de puta d'aquest calat és una travessa al no-res, de la mà d'esperits deshonestos i immorals. No sé per què, però en pensar en aquesta canilla em venen al cap alguns passatges d' "El cor de les tenebres" o del "Viatge al fons de la nit"... a veure si alguna estona en trec l'entrellat!!

Eren altres temps...

A "La Contra" del dia 28 de novembre, signada per Lluís Amiguet, hi apareix una entrevista amb Eliseu Climent, fundador de "El Temps" i del Centre Octubre de València. Sense entrar en el contingut de l'entrevista, no exempt de controvèrsia, volia destacar un parell de referències a anècdotes que explicava el pare Batllori:
¿Cree que los Borja eran incestuosos?
La gran autoridad en los Borja, el añorado padre Batllori, después de matizar que hablábamos de otros tiempos y costumbres, me confió un día haber consultado ciertos documentos en la catedral de Valencia en los que Lucrecia declaraba la sensualidad sin par de su padre, el Papa Alejandro Borgia.

Eran otros tiempos, sí.
También explicaba cómo, en uno de los besamanos al Papa Alejandro, de entre todos los cardenales sólo pudieron arrodillarse dos, porque el resto padecía la sífilis.

Digueu-me Cabron, però la imatge d'una corrua de depravades i podrides eminències -sifilítics engalanats amb la porpra cardenalícia - intentant prosternar-se davant un Papa incestuós i al seu torn tan sifilític com qualsevol dels reverends... em provoca esgarrifances de plaer cruel. Ves a saber d'on em prové, tan immisericorde sentiment! De veritat que no m'ho explico, perquè meditant en els negocis de la cúria papal o escoltant absort les pietoses paraules de Federico Jiménez Losantos, no em ve altra cosa al cap que una remembrança entranyable en olor de santedat.

Ja sé que és emprenyar la paciència del personal, però no em puc estar d'afegir una nota de caràcter històric, per contextualitzar els sofriments sifilítics dels pares de l'església:

Es veu que a finals del segle XV i amb orígen en el setge alemany contra Nàpols, s'estén per Europa una epidèmia de sífilis causant d'enormes estralls entre la població. Els experts diuen que l'epidemiologia d'aquesta primera pesta no defineix amb certesa si es tracta d'una enfermetat nova a Europa o un forma mutada d'una enfermetat anterior. No és un detall menor: si es pogués demostrar la primera hipòtesi, la teoria de l'intercanvi colombí de l'origen de l'enfermetat es veuria reforçada: donat que sosté que fou la tripulació de Colom -en el seu primer viatge de 1492!- qui hauria portat la sífilis a Europa. Martín Alonso Pinzón hauria estat, en aquest supòsit, la primera víctima europea.
Per altra banda, la teoria precolombina defensa que l'existència d'evidències paleoantropològiques (és a dir, restes humanes de persones amb signes d'haver patit l'enfermetat) demostra que des del neolític la població europea hauria estat afectada.

Sigui quin sigui l'orígen de la sífilis i les seves vies d'expansió, la descripció dels seus efectes acolloneix: en paraules de Jared Diamond que he trobat a Wikipedia: : «En esa época, las pústulas de la sífilis frecuentemente cubrían el cuerpo desde la cabeza a las rodillas, haciendo que se desprendiera la carne de la cara de las personas, y matando en pocos meses» [...] «hacia 1546 la enfermedad había evolucionado hasta convertirse en la sífilis con los síntomas que se conocen actualmente».

Igualmente esfereïdores són les al·lusions als intents de curació a base de mercuri, que devien passar per una interpretació terapèutica de l'estil "mort el gos, morta la ràbia". En "La aventura equinoccial de Lope de Aguirre", de Ramón J. Sénder apareix un descobridor que emprèn viatge als tròpics aconsellat pel seu curandero de confiança, qui preconitza "la destilación de los humores del cuerpo" com a mètode curatiu. Millor això que el mercuri, que tampoc no ho cura.

Vaja, que els cardenals que no es podien arribar a agenollar pels turments sifilítics, mala peça tenien al teler, davant una malaltia gravíssima a la qual no es va trobar remeï efectiu fins al descobriment de la penicilina, el 1944. Per altra banda, les seqüeles pròpies a l'enfermetat no són menyspreables: demència, ceguesa, paràlisi... o tares hereditàries, que els cardenals van transmetre als seus bastards.

Sense ànim tremendista, però atenent a l'extensió de l'epidèmia i a la gravetat dels efectes de l'enfermetat, gairebé es podria parlar d'una "Europa medieval sifilítica". La gran diversitat de denominacions i la voluntat de fotre'n les culpes al veí dóna idea de la l'extensió de l'epidèmia: a Anglaterra se la coneixia com a "great pox" o "black lion"; a Escòcia, com a "grand gore" (el gran coàgul); a Itàlia se l'anomenava el "mal napolità" i degut a l'epidèmia en l'exèrcit francès, era coneguda arreu d'Europa com a "morbus gallicus" (el mal francès); altres denominacions: "mal caribeny" i "mal portuguès" (a España), "mal espanyol" (a Portugal), "enfermetat espanyola" (als Països Baixos, durant els segles XVI i XVII en guerra amb els espanyols), "enfermetat polaca" (a Rússia), "enfermetat cristiana" (a Turquia), "enfermetat britànica" (a Tahití) i així successivament...

Resistiré estoïcament la temptació de vincular estretament els estralls de l'enfermetat sobre l'equilibri físic i psíquic de les persones, amb la moral relaxada i xiroia del concubinat amplament estès entre les altes i baixes esferes de l'església catòlica apostòlica i romana.

I és que eren altres temps.

El Diccionari del diable, d'Ambrose Bierce

No sé si els diccionaris entesos en el sentit tradicional: com a “recopilació, generalment alfabètica, dels mots d’una llengua, dels termes d’una ciència o art” tenen, ara mateix, un futur gaire esplèndid. Més aviat, dóna la sensació que els tocarà criar pols, poc o gens apreciats per actuals i futures generacions seduïdes per la immediatesa i rapidesa dels nous suports informàtics. La connexió a Internet o un cd-rom, els oferiran ben segur un més ampli suport visual i possibilitats d’ampliar i actualitzar la informació que no pas els feixucs volums en paper.
Clar, en un món pretesament “tan canviant”, la immediatesa i l’actualització es presenten com un valor per elles mateixes, davant el qual poca cosa a fer tenen les enciclopèdies polsoses i passades de moda. De fet, potser algú s’oblida de dir-nos que, freqüentment, el que canvia és accessori. Que tot sovint, el que canvia ve a substituir a quelcom que ja havia estat canviat prèviament: és a dir, que es tracta d'una moda.
No és pas que tingui cap intenció de discutir-lo, aquest fenomen. Tal com ho veig, un diccionari en un cd-rom ocupa menys espai als prestatges i segons com, et pot oferir més informació i millor esbarjo. Només volia fer un petit preàmbul per presentar un diccionari que no és pas com els altres. Aquest, si quedés arraconat i polsós, no seria pas perquè les seves definicions estiguessin passades de moda o es veiessin superades pels “temps canviants”. Més aviat, el trobo de rabiosa actualitat i això que el “Diccionari del diable”, d’Ambrose Bierce, va sortir publicat (en fascicles) entre 1881 i 1906. La versió completa és de l’any 1935 i ara mateix és un llibre lliure, que pot ser descarregat de la xarxa i imprès sense pagar-ne drets d’autor.
Amb aquest títol, ja podeu imaginar que els conceptes de què s’ocupa l’autor són perfectament arbitraris i que les definicions dels termes no s’ajusten a la “normalitat”. En alguna de les edicions posteriors es va rebatejar el llibre com a “Diccionari del cínic”, però si és que ho fos, potser caldria recordar la definició que fa el mateix Bierce del cínic: “un murri que, en virtut de la seva visió defectuosa, no veu les coses com haurien de ser sinó com són en realitat”. Si és que ho fos, de cínic, tampoc no es podria oblidar que aquest home va néixer a Ohio, en una família de nou germans i que va viure les contradiccions de l’esclavatge i la Guerra Civil de 1861-1865.
Es diu que la guerra el va convertir en un misàntrop. I això fóra estrany? De tota manera, no devia perdre certa dosi d’idealisme i entusiasme per l’espècie (ja que no per l’individu), quan, als 71 anys i molt fotut de salut, va triar com a forma declarada d’eutanàsia la seva participació, al costat de Pancho Villa, en la revolució de Mèxic de 1910-1917. A un personatge com Bierce no li quadra morir al llit i més li escau el misteri que envolta la seva desaparició durant els temps trasbalsats de la revolució mexicana.
Ara que ja el coneixem una mica, potser el podrem disculpar per “veure les coses tal com són en realitat” i podrem posar una mica en dansa els seus conceptes i particulars definicions.
Posem per cas, de la política, que considerava un “conflicte d’interessos disfressats de lluita de principis. Maneig dels interessos públics en favor del profit privat.”, és segur que no en tenia un concepte gaire elevat. La veia com el terreny perfecte per exercitar arts com l’eloqüència, que és “l’art oral que consisteix en persuadir els ximples que el blanc és blanc. Inclou el do de fer creure que qualsevol altre color és blanc.” O l’ambició, que seria el “desig obsessiu de ser calumniat pels enemics en vida, i ridiculitzat pels amics després de mort.” O l’escenari on una bona empenta, és “una de les dues coses que porten a l’èxit, especialment en política. L’altra és l’estrebada.”
Evidentment, no seria en política on es podrien fer més i millors amics, però si algun en féssim, caldria tenir present que l’amistat segons Bierce no és altra cosa que un “vaixell suficientment ampli per dur a dues persones amb bon temps, però només per a un en cas de mala maror.” Deu ser molt cruel, quan diu que l’esquena és la “part del cos d’un amic que hom té el privilegi de contemplar en l’adversitat.” O quan defineix l’autoestima com a “avaluació errònia”...
Un xic cruel potser sí, però passat de moda i superat pels “temps canviants” no li veig pas. A veure si ben aviat en fan una edició en cd-rom...

Vida i opinions del cavaller Tristam Shandy, per Laurence Sterne

Com a mostra de contricció vital i d’esforç en la persecució de bons propòsits, m’agradaria posar a l’abast de qui li roti dels collons llegir-lo, el que es podria considerar un text clàssic: de l’autor Laurence Sterne.

Cinc cèntims de la seva vida, per tal que us situeu: nascut el 1713 a Irlanda, on va passar la infantesa. Es va ordenar com a sacerdot l’any 1737 i, després d’aconseguir una vicaria, es dedicà a una vida diuen que ociosa i despreocupada: vaja, a viure com un mossèn. Ben mirat, es deu haver d’entendre que dedicava el seu temps a llegir i escriure, ja que el 1759 es va iniciar la publicació (en fascicles) de la seva novel•la “Vida i opinions del cavaller Tristam Shandy”. Els nou volums que formen l'obra s’escalonen fins l’any 1767 i l’obra va arribar així a la seva fi: principalment perquè l’home es va morir el 1768.

Al tanto! Amb aquesta merda de post no vinc pas a fer proselitisme ni a donar lliçons: per descomptat que aquest no és el lloc indicat ni jo en Boris Izaguirre. En realitat -i vergonya m'hauria de fer- més aviat és un exercici d’exhibicionisme, gairebé una masturbació en públic: em prenc la molèstia -que no és tal- de traslladar a l’èter fugaç uns quants paràgrafs d’una obra que m’impressiona i em trasbalsa: potser per compartir aquesta emoció, potser per conservar-la per a mi més esmolada i punyent.
I també perquè considero l’acte de llegir com un dels més conscients que poden fer els humans en la seva vida: o hauria de ser-ho: te la pot canviar.

Bé, menos chàchara, prepareu-vos per al que els crítics anomenen una mostra de “literatura desconcertant”. “Vida y opiniones de Tristam Shandy, caballero”; Laurence Sterne. Traducción del inglés por Ana María Aznar. Editorial Planeta, 1976. 483 páginas.Capítulo II, Volumen III, página 134.

-¡Qué ejércitos tan prodigiosos teníais en Flandes!- Hermano Toby, replicó mi padre, alzándose la peluca que cubría su cabeza con la mano derecha y sacando con la izquierda un pañuelo rayado de la India del bolsillo derecho de su levita, para enjugarse la frente, al tiempo que trataba de la cuestión con mi tío Toby.-
-Y en este punto creo que mi padre no actuó como es debido; me explicaré.
Cuestiones que aparentemente no revestían mayor importancia que la de "Si mi padre se quitó la peluca con la mano derecha o con la izquierda", -han dividido a los más grandes reinos y hecho tambalearse las coronas sobre las testas de los monarcas que los gobernaban, -Pero, a qué recordaros, caballeros, que las circunstancias que rodean cada cosa de este mundo la conforman y la modelan; -y al atenazarla de este modo o dejarla del otro, hacen que la cosa resulte, ya sea grande-pequeña-buena-mala-, indiferente o no indiferente, dependiendo de cada caso.
Comoquiera que el pañuelo de la India de mi padre se encontrara en el bolsillo derecho de su levita, no debió consentir en modo alguno que su mano derecha se hallara ocupada: antes bien, en lugar de quitarse la peluca con ella, como hizo, debió haber encomendado esa tarea a la izquierda; y entonces, cuando la natural exigencia de enjugarse la cabeza le reclamase el pañuelo a mi padre, no tendría éste otra cosa que hacer sino meterse la mano derecha en el bolsillo y extraerlo; -cosa que habría podido llevar a cabo sin ninguna violencia, o al menos sin que ninguno de los tendones o músculos de su cuerpo realizara un desgraciado escorzo.
En ese caso (a no ser, claro está, que mi padre hubiera resuelto hacer una bufonada como estirar el brazo izquierdo al quitarse la peluca –o formar un ángulo extraño en el codo a la axila) –su ademán hubiera resultado suave –natural- sencillo: el propio Reynolds, que pinta con tanta delicadeza y tanta solemnidad, le podía haber retratado en esa postura.
En las postrimerías del reinado de Ana y principios del reinado de Jorge I, - "Los bolsillos de la levita se cortaban muy bajos, en los faldones". –No necesito añadir nada más- el más travieso de los duendes podía haber pasado un mes entero cavilando y no hubiera hallado postura más desafortunada para la situación de mi padre.