Carta d'un esperantista a una senyora carregosa

Benvolguda senyora,

Em recrimineu el caràcter esquerp i la desatenció que segons vos, fereix més cruament que el punyal de la malvolença criminal. Em renyeu i em reconveniu i per fer més evident el blasme, m’escarniu amb la cantarella que “aquest noi, el de la barba, ell sí que en sap”. M’amenaceu, tots dos a cor i pretesament ofesos, amb grillons torturadors i patacades a cos que vols.

Senyora, us deixeu endur massa animadament per la fal·lera i les fantasies. De ben cert, l’entotsolament de tantes dècades no se us ha posat gens bé i em recordeu, pel posat equívoc i el poc capteniment, a una puta jubilada entestada en fer la competència a xicotes jovenívoles i de més bon veure. Si no per vella, almenys per puta hauríeu de ser un xic més sàvia i no deixar-vos xulejar tan fàcilment pel primer proxeneta amb cantarella gallega que us deixa anar quatre galanteries.

De debò us creieu tot el que us diuen?

Confosa i desorientada sota el maquillatge i el teixit acrílic atrotinat, refregida baix l’ardent sol del migdia messetari, us escolteu embadalida un manso garlaire en boca del qual tot és patria, tronío, orgullo español, la enseña nacional, nación indisoluble, la española cuando besa, es que besa de verdad, picha española nunca mea sola... però si no fóssiu sorda i boja -a més de vella i puta-, hauríeu parat esment en el posat del manso. No veieu, tòtila grillada, que exhibeix maneres més pròpies d’ostentanció en la diada del Orgullo Gay que no pas en la desfilada dels legionaris el dia de las Fuerzas Armadas? O això o és que les dues desfilades referides són conceptualment més properes del que podria fer-nos creure el detall de la cabra que passegen els darrers: una cortina de fum, és la cabra!

Doncs, senyora, sabeu què us dic? Que ja us els podeu ben confitar: la cabra que va tot davant, els cabrons que la passegen i la pàtria i tot.

I ja que surt el tema de les pàtries... benvolguda senyora, que quedi ben entès ara i aquí, i si pot ser que no n’hàgim de tornar a parlar: no hi crec, en les pàtries. Estic prou satisfet de poder viure tranquil i lliure, però d’esquenes a la que se suposa –per naixença i per cultura- que hauria de ser la meva. A la qual no reservo de cap manera menysteniment ni malícia, però que em té suficientment esgotat a base de símbols, banderes, himnes, barces i etiquetes quadribarrades a la vora dels calçotets.

Senyora! Què em dieu? M’ofeneu profundament amb la vostra insidiosa insinuació! No, per fer aquest viatge, no em cal companyia. I menys la d’Azúas o Ramons d’España o Boadelles qualsevols, que insulten la nostra intel·ligència amb discursos estrafets i mongoloides. Senyora, no sigueu tossuda, que a mi ni em va ni em ve d’on bufa el vent: si us dic que no m’agraden les pàtries, és que no en sofreixo cap. I per acabar d’esguitarrar-vos l’al·lusió malèvola, us diré que si una pàtria em causa especial desassossec i angúnia és la que senten com a pròpia aquests pretesos intel·lectuals lliurepensadors: veritables petaners llepafigues, desnortats en veure tanta figa desatesa. Així les coses i per segellar la reflexió amb una blasfèmia contundent i cauteritzadora, permeteu-me escopir-me a la mà i cagar-me vigorosament en déu i la seva santíssima mare així com en tots els sants i màrtirs cristians haguts i per haver, el papa, els apòstols, la bandera, la pàtria, els patriotes, el patriotisme, el mort i el qui el vetlla.

Benvolguda senyora, si un algun consell -trist de mi!- us puc donar és que no us enredeu amb galantejadors de moral tèrbola i mirada perduda en núvols de polsim blanc. Que proveu de caminar, malgrat els estralls certs de l’edat provecta i la sífilis consuetudinària, amb fermesa les darreres passes en el camí que la història i el destí us tracen. Que ja que heu viscut amb ignomínia i vergonya infinites, desaparegueu amb un rastre de dignitat i sense brogit de l’escenari.

I si pot ser, endugueu-vos el maricón de la barba amb vos.