Un personantge fascinant: Nansen

La veritat és que habitualment els mites em deixen entre la indiferència i la sospita de presa de pèl. Clar que si mires els ingredients que entren en la recepta per a la elaboració d’un mite o un heroi clàssics, hi trobes sovint com a ingredients molt principals l’enganyifa, la manca d’escrúpols i la propaganda. Mirant-los de prop, herois com Hernán Cortés, el conqueridor de Mèxic i alhora genocida avariciós; Henry M. Stanley, el famós explorador africà i alhora promotor de guerres, racista i esclavista; Sir Robert Falcon Scott, heroi victorià de la descoberta del Pol Sud, home obsessiu i líder mediocre que va conduir els seus homes a la mort en un sacrifici absurd... són exemples clars d’exaltació tendenciosa i manipulació política. Malparits heroics, és el millor que podria arribar a dir d’ells.
No és pas aquest el cas de Fridtjoff Nansen, home al qual es pot tenir sense recança admiració i respecte. Sens dubte, això no significa que la vida d’aquest home, nascut el 1861 a prop d’Oslo (Noruega), estigués exempta de contradiccions, febleses i zones obscures. En devia tenir com tothom, moltes. El que passa és que la seva trajectòria vital és compendi i catàleg d’experiències que difícilment es troben en la vida de les persones corrents i encara molt menys combinades en un sol subjecte.
El que destaca, a primer cop d’ull, és la seva condició d’home de ciència i explorador del Pol Nord en els anys més interessants de les exploracions polars. El viatge del Fram, entre 1893 i 1896, va revolucionar les teories científiques vigents i va suposar un salt tecnològic de les exploracions polars de l’època. Fruit del viatge és la narració del periple en trineu i kaiak que conduí Nansen i el seu company Halmar Johansen més a prop del Pol Nord, del que mai ningú havia estat: fins a 86º 14’ latitud Nord. I és una de les narracions de viatges més apassionants que mai s’han escrit (“En la noche y entre los hielos. La expedición polar noruega de 1893 a 1896”. Editorial Labor, Barcelona, 1962, 420 pàgines)
Que l’organització i equipament eren bones i que el Fram estava prou adaptat a la navegació polar, en donen testimoni fets com el retorn en perfecte estat de la tripulació sencera o la circumstància que Roald Amundsen arribés al Pol Sud seguint el seu mestratge i utilitzant el mateix vaixell, quinze anys més tard. De passada, no em puc estar de dir que si l’heroi victorià Sir Robert Falcon Scott hagués seguit les instruccions que Nansen li va donar en les entrevistes mantingudes, probablement no hauria conduït a la mort als seus companys i a ell mateix, en la carrera per arribar al Pol Sud.
Una vegada superat el primer contacte amb el personatge, sobta el fet que el vessant aventurer i d’home d’acció no n’esgota les facetes. Potser més aviat al contrari i tot: els viatges a Groenlàndia, l’expedició a les rodalies del Pol, l’estada hivernal al Cercle Polar Àrtic, l’escriptor de llibres, el professor d’oceanografia... i encara queda per endavant l’època més fructífera, la que fa el conjunt de la seva vida veritablement suggestiu i fascinant. Em refereixo a la faceta de Nansen en qualitat de lluitador pels drets humans, trajectòria que s’inicia amb la seva participació en el procés conduent a la independència de Noruega, el 1905. Una vegada superat el perill de guerra amb Suècia i signat el pacte pel qual Noruega es veia deslliurada del domini suec, va acceptar el càrrec d’ambaixador a Londres. Des d’aleshores s’erigeix en promotor de la Societat de Nacions que, en l’escenari sorgit de la Primera Guerra Mundial, havia de servir per defensar les petites nacions davant els interessos dels grans estats. Va ser nomenat Alt Comissionat de la Societat de Nacions per als refugiats i presoners de guerra i la resta de la seva vida la va passar intentant salvar la vida de milions de persones, perdudes en el mar de guerres que era l’Europa d’aquells temps. Alemanys, presoners dels russos; russos, víctimes dels revolucionaris o dels tsaristes o de la fam dels anys 20; armenis, víctimes del genocidi turc; turcs i grecs, víctimes de la guerra entre ambdós països... aquests només són algunes de les situacions que va haver d’afrontar i que posaven en perill de mort a milions de persones.
Suposo que va trobar més difícil aquesta tasca que la d’intentar arribar al Pol Nord a peu. En més d’una ocasió va presentar la dimissió, davant la ineficàcia de la Societat de Nacions i l’entorpiment de la seva tasca per part dels governs europeus (per exemple, es negaren a prestar ajut al règim comunista o al poble armeni, que fou totalment ignorat malgrat els seus esforços).
A pesar dels entrebancs un fet és segur: devien ser milions els qui van salvar la vida gràcies a Nansen. En moltes ocasions, gràcies a una iniciativa com fou el Passaport Nansen (vigent fins a la Convenció de Ginebra de 1951). Es tractava d’una documentació per als refugiats, amb les dades més importants del seu titular i que va permetre a milers de persones desplaçar-se i començar la seva vida en un altre país.

La seva tasca pels refugiats en aquella Europa convulsa li va reportar el Premi Nobel de la Pau, que li va ser concedit el 1922 i l’import del qual va cedir a projectes d’ajut humanitari internacional. Tot i que ja era força gran, encara va participar en diversos projectes, com ara per garantir l’aprovació d’una convenció contra els treballs forçats en els territoris colonials o en els preparatius per a una conferència internacional sobre el desarmament. Quan es va celebrar la conferència el 1932, feia poc que ell havia mort. I amb la consciència força tranquil·la, pel que expliquen.