Ese caballo que viene de Bonanza...

Polèmica estrena als EUA del 'Gran hermano' infantil

La premsa critica l'abús dels nens de 'Kid Nation', que va tenir gran audiència

Un format "repulsiu"
NOELIA SASTRE NEW YORK 20 09 07

Malgrat les acusacions d'explotació infantil, Kid Nation, reality en el qual 40 nens de 8 a 15 anys treballen sense descans 40 dies en un poble abandonat de Nou Mèxic, es va estrenar dimecres als EUA, en la franja de màxima audiència, i va aconseguir nou milions d'espectadors. Bonanza City s'anomena l'antic poblat miner on els menors han de sobreviure i organitzar una societat al marge dels grans. Ho fan com adults, perquè no falta ni un ingredient per guanyar adeptes: baralles, crits, plors i competició, molta competició. Fa por veure com la competitivitat i sang freda formen part de les estratègies dels petits concursants. Impacta sentir una nena de 12 anys dir amb aplom que una altra companya, de 10 anys, "no aguantarà la pressió perquè és massa jove". I és que, més enllà de posar-los a prova físicament, aquest Gran hermano infantil entra en el terreny emocional. Després de 24 hores al poblat, només Jimmy, de 8 anys, va abandonar i va tornar amb els seus pares. "Els trobo a faltar molt. Sóc molt petit per a això", va dir en el seu adéu. Sophia, de 14 anys, va ser elegida pel consell municipal guanyadora de l'Estrella d'Or pel seu dur treball. "Vull agrair al consell que reconegui que ho he intentat amb totes les meves forces", va dir, com si estigués a la gala dels Oscars. Com passarà cada setmana, aquest reconeixement inclou un premi de 20.000 dòlars (a més dels 5.000 pagats a cada concursant) i la possibilitat de telefonar als seus pares. "La televisió ha explotat els nens des dels seus començaments. L'últim capítol en aquesta saga és aquesta monstruositat anomenada Kid Nation", escriu Tom Shales al Wa- shington Post. "A la CBS no li importen les crítiques. De fet, ja està demanant voluntaris per a la segona part. ¿No seria fantàstic que no s'hi presentés ningú?", conclou. Los Angeles Times titula: "Artificial, però adorable". "El que sí que resulta estrany, ni tan sols alarmant, és el que la gent està disposada a firmar en nom dels seus fills, només per ser a la televisió". L'atractiu de l'"experiment", diu el diari, és que l'adult subestima la sofisticació del nen. "Kid Nation no és sobre els petits construint una nova societat en una ciutat fantasma. Comporta una fantasia adulta més profunda i fosca: el plaer de veure menors actuar sense ells", diu The New York Times. "El misteri consisteix en si poden ser considerats nens. En realitat són actors, però, ¿és molt pitjor fer tortitas que posar durant hores en un espot?".

Collons, almenys no ens enganyem, aquesta proposta no té res d’original i novetosa! Us sona “El senyor de les mosques”, de William Golding? Per si l’erosió dels anys i l’abús dels psicotròpics han reblanit el que oculteu sota la gorra, em permeto refrescar-vos la memòria (després d’haver-ho fet jo mateix, que a mi sí que em convé: http://es.wikipedia.org/wiki/El_se%C3%B1or_de_las_moscas ). La trama del llibre: a causa d’un accident marítim, 17 nois imperialbritànicament educats van a parar a una illa deserta sense la supervisió de cap adult, tots desapareguts en el naufragi. Allí la interacció entre els nois dóna fruits ben aviat. No us vull rebentar el desenllaç, però diguem que la proesa de matar un senglar endinyant-li un pal pel cul, constitueix el primer assaig en ferm, la primera mostra de com esdevindran de tibants les relacions entre els nois... Des d’aquesta fràgil branca de figuera on em gronxo, tan aviat a mercè del zèfir lleuger i floral com del vent boreal esgarrapador o el que és molt pitjor, sacsejat per les trompades dels simis torracollons amb qui comparteixo branca, veïnatge i plat a taula, em permeto llençar una molt modesta proposta en relació amb la producció televisiva anomenada Kid Nation. Proposo: - Que d’una puta vegada les manies atrabiliàries i els entrebancs morals siguin esvaïts del nostre camí en la recerca del resplendor de la llum i la veritat. - Que els integrants d’aquest Wild Bunch infantil siguin abandonats a la seva sort de manera radical i certa, desproveïts de provisions de boca i bagatges, telèfons cel•lulars, chococrispies per esmorzar, moixaines i afectes de qualsevol origen i modalitat, lletetes calentes i hòsties en vinagre. Si n’hi ha de caganius, que s’espavili’n sense bolquers: a cagar a la via! - Que la supervisió, guiatge o mediació adults s’evitin de forma expressa, especialment en situacions de conflicte o agressivitat. Que la càmera sigui testimoni impassible de totes les activitats i ocurrències planejades i executades pels infants cordials, incloent les que apleguin un nano grassonet amb ulleres de cul de got, un pal esmolat al foc de campament i una tropa de petits fills de puta amb instints criminals. - Per donar un vernís de civilització i elegància a l’experiment, proposo que els progenitors o tutors dels infants participants en la massacre, ups!, volia dir en l’experiment sociològic, signin un document de donació d’òrgans a l’entrada del ranxo Bonanza: els que no sàpiguen escriure que facin una creu al peu del contracte de cessió de drets d’imatge. Una morgue portàtil i un equip mèdic estaran perennement de servei a l’altra banda de les filferrades de Bonanza, per extreure tot allò que resti d’aprofitable i posar-ho en fresc. Els diminuts òrgans, convenientment empaquetat i etiquetats amb el logo de la productora, seran tramesos als hospitals del primer món que més falta els faci. O, en el seu defecte, que més paguin. - Que al ranxo, en lloc de Bonanza, li diguin “Amor de Madre”. Otrosí “Arbeit Macht Frei”.