I had a dream

Bé, potser més que somni, seria millor anomenar-lo “malson” o “nit del lloro”... i és que he pogut comprovar de primera mà que un centenar llarg de cargols a la llauna, presentats amb sofregit i costelló, no esdevenen sopar adequat per conciliar un son plàcid. I pel que es veu, menys si acompanyats de vi blanc de les Rias Baixas. Pel que es veu, amb els cargols, la clau és el vi: ha de ser negre, rotund i del país. Del país dels cargols, és clar.

Suposo que ha estat el sopar copiós i la conseqüent minvada de fluid sanguini cap al cervell, que m’ha suscitat determinats espasmes de reflexió, en forma de somni nocturn. He vist, en el meu somni, Supergarçons i Superfiscals evolucionant sota les ombres d’un cel fosc, cobert, atapeït de fillsdeputa –m’ha semblat que eren del país-, a qui de sobte els havien brollat ales emplomallades als flancs. En el meu somni, aprofitant l’evident i nou avantatge que els proporcionava el domini de la circumscripció electoral aèria, els prohoms i excel·lentíssims senyors -del país-, s’entretenien en metrallar els Supergarçons i Superfiscals de similar manera a com fou metrallat Gulliver durant el seu sojorn en el país dels Yahoos, quan se li acudí de fer una becaina sota les branques d’un gran arbre isolat enmig d’un prat.

És ben bé que els somnis, somnis són i ben bèsties: ara tu compta, quin acudit! senyorassos amb anells i ròlexs d’or i puro a la boca, sobrevolant i concagant els dissortats Supergarçons i Superfiscals, dubtosos, els súpers, de si córrer o mirar enlaire!

He vist també, en el meu somni, discrets jutges i fiscals d’audiències provincials, dedicats a feines menys “súper”, però força més properes al ciutadà a diari concagat. Com ara investigar altres “d’aquests secrets a veus” que corren per les xiroies contrades catalanes de costa, prelitoral, terra baixa i alta muntanya.

No, òbviament no penso en cap localitat en concret. Això només és un somni.

He vist, en somnis, jutges i fiscals concentrats en la vida i sobre tot en els miracles d’empresaris de sobtada vocació política, vocació que han pogut compaginar amb magnífica parsimònia, estricta legalitat i pingües beneficis amb els seus múltiples negocis, sovint engreixats en sincronia amb les seves llargues estades en òrgans de govern. Ves, quines casualitats.

No, òbviament no penso en cap personatge en concret. Això només és un somni.

He vist, en el somni, jutges i fiscals contrastant dades sobre els prohoms d’avui, que tot just abans d’ahir es vantaven en públic de fer-se nomenar alcaldes per “requalificar els terrenys” on havien construït il·legalment els seus magatzems. I que ningú els acusi de presumir d’allò que no compleixen, perquè complidors ho són.

Òbviament, no penso en cap raó social i/o empresa en concret. Això només és un somni.

He vist, en somnis, jutges i fiscals que resseguien amb interès les connexions familiars, ben poc ocultes darrera els grollers acròstics de societats dedicades a la promoció immobiliària, proliferades del no res en qüestió de pocs anys. Bé, no pas precisament del no res, perquè sovint els cognoms es repeteixen –pel que es veu, gens sospitosament- en equips de govern municipal, organigrames empresarials, terratinents de bones terres urbanitzables i promotors immobiliaris d’urbanitzacions de cinc-cents, set-cents, mil habitatges... Així, com si res.

No, òbviament no penso en cap edificació il·legal en concret o en cap carrer cul-de-sac particularment per dessota de l’amplada mínima necessària per a l’accés dels serveis d’emergència. Això només és un somni.

He vist, en el somni, tècnics municipals –posem per cas, arquitectes i aparelladors- que de sobte mosseguen la mà que els governa i decideixen complir amb llur obligació: denunciant irresponsabilitats urbanístiques, situacions de risc evident i les estafes al ciutadà concagat que passen davant dels seus ulls.

Fins i tot –ves, quin somni!- he somiat que algú s’encarregava de mirar amb lupa operacions de permutes de solars (incloent, com no! compensació econòmica milionària!) entre particulars i ajuntaments.

I no, òbviament no penso en cap ex-alcalde en particular ni en cap alcalde en nòmina en concret. Això, només és un somni.

Sort que per fi m’he despertat, d’aquest somni! És del tot manifest que he tingut un malson totalitari i coercitiu, contrari a l’economia de mercat i al profitós descontrol del capital que, com tothom sap, ha de mantenir-se descontrolat per ser de debò profitós per al país.

Això ben segur que ha estat el vi. El vi blanc de Galícia i els cargols i el sofregit.

Després d’aquesta experiència, no seria capaç de desitjar a ningú, tant si prové de les xiroies contrades de la costa o el prelitoral, com si de les xiroies terres baixes o altes muntanyes del nostre país, que s’arrisqui a tal mena de sopar, tan indigest i propens als malsons habitats per supergarçons i superfiscals i ciutadans concagats.

Elogi de La Follia

En aquest món de mones, la bogeria ha estat ben sovint objecte de reverència i adoració: s'adora allò que no s'entén, es fa objecte de culte allò que es tem. Alguns quadres de Brueghel o El Bosco, mostren una relació amb la bogeria que suposo que és d'aquest estil ambivalent, a mig camí entre l'adoració i l'acolloniment. Algo així com passa avui en dia amb la Belén Esteban, posem per cas. Si la veig per la tele, confesso que quedo embadalit com un ocellet davant una serpent verinosa.

Ara que hi penso, pot ser la Belén una reencarnació del Maligne? En tal cas, no estaria malament un (nou) exorcisme televisiu emès en "prime time". Sens dubte resultaria un espectacle millor que aquesta paròdia dels judicis per matances de gats a l'hora de la migdiada.

Crec que sacrificar la Belén a l'altar televisiu, en honor de la deessa de La Follia, és de les idees més reconfortants que mai se m'han acudit. A més, ara que estan de moda els referèndums, es podria decidir per subscripció popular el mètode i el braç executor.

Parlant de folls. Qui sap exactament què és La Follia? Or The Folia (pronounce as 'lah foh-LEE-ah')?

Jordi Savall ho sap

Un acudit

A Milton Mayer, escritor que trabajaba para el rector de la Universidad de Chicago [en 1938], le contaron una anécdota.

Un judío viaja en un tranvía y lee el Völkischer Beobachter, el principal periódico nazi. Un hombre que no es judío se sienta a su lado y le pregunta: ""¿Por qué lee usted el Beobachter?". El judío responde: "Mire usted, trabajo en una fábrica todo el día, mi esposa me hace la vida imposible, mis hijos están enfermos y no tengo dinero para comprar alimentos. ¿Qué debería hacer durante el viaje de vuelta a casa, leer el periódico judío? "Progromo en Rumanía.", "Asesinato de judíos en Polonia.", "Nuevas leyes contra los judíos." No, señor, durante media hora diaria, en el tranvía, leo el Beobachter. "Los judíos son los capitalistas del mundo." "Los judíos controlan Rusia." "Los judíos gobiernan en Inglaterra." Es de mí de quien están hablando. Durante media hora al día soy alguien. Déjeme en paz, amigo."

Extret de: "Humo humano. Los orígenes de la Segunda Guerra Mundial y el fin de la civilización"; Nicholson Baker; 2009; pàg. 77

Un article

El Periódico, 16/09/2009

Article de Francesc Reguant: 'Contra la fam, agricultura a Europa'

• Una brusca desprotecció de les agricultures desenvolupades tindria resultats totalment perversos

FRANCESC Reguant
Economista

Aforça de ser proclamades únanimement, algunes afirmacions es converteixen en axiomes, en veritats indiscutibles. Però la història ha enterrat moltes d’aquestes veritats evidents i m’atreveixo a predir quina serà una de les pròximes: la idea que el proteccionisme agrari –sense matisos– dels països desenvolupats és un gran fre al desenvolupament dels països no industrialitzats.
Segons aquest axioma, la protecció de l’agricultura, a més de distorsionar els fluxos comercials, deprimeix els preus agrícoles i limita les rendes possibles dels països que tenen en la producció agrària la principal carta comercial. Això no impedeix que quan es planteja que hi hagi més liberalització, l’agricultura sorgeixi sempre com a actor en discòrdia. Un dels protagonistes del fracàs de fa un any de la Ronda de Doha de l’Organització Mundial de Comerç (OMC) van ser les clàusules de salvaguarda dels productes agrícoles.

PERÒ la novetat en aquest cas va ser que les posicions intransigents van sorgir de l’Índia i no dels països desenvolupats, entre aquests la Unió Europea i la seva política agrícola comuna. Conclusió: hi ha una repetitiva obstinació de l’agricultura per dificultar els acords de liberalització comercial.
Un cop arribats a aquest punt, hauríem de demanar-nos si aquesta insistència de l’agricultura a dificultar la liberalització respon a la mera casualitat estadística o, simplement, alguna cosa s’està enfocant malament. Probablement, la producció d’aliments és una cosa massa sensible per deixar-ho a la mà invisible del mercat.
Les solucions de manual no sempre són afortunades. Si es produís una brusca desprotecció de les agricultures desenvolupades, els resultats podrien ser totalment perversos. Tenint en compte els costos diferencials (per la qualitat, per les exigències sanitàries i mediambientals) de l’agricultura europea respecte de les de països menys desenvolupats, la desprotecció produiria una forta caiguda de l’oferta agrícola europea, un abandonament massiu de l’activitat (les dificultats actuals de l’agricultura europea poden ser un símptoma real d’això).
Atès que Europa és un gran productor d’aliments, la conseqüència seria una alça brusca dels preus agrícoles al món i una desviació del comerç cap als països amb més poder adquisitiu (Europa, entre aquests), amb el resultat paradoxal de noves caresties als països menys desenvolupats, els beneficiaris teòrics del final de les subvencions als agricultors de la Unió Europea. L’ajust seria llarg i dolorós, i tindria seqüeles i resultats indesitjables.

DESPRÉS DE l’escalada de preus dels aliments bàsics dels anys 2007 i el 2008 hem pogut apreciar les greus conseqüències econòmiques i socials que el desequilibri dels mercats agraris pot comportar. La fam ha deixat de ser únicament un problema humanitari i ha passat a ser un problema polític de primer nivell i una condició necessària per a l’estabilitat mundial.
Encara que l’actual crisi econòmica ha desactivat el boom de preus agrícoles, és necessari recordar que les causes que el van produir continuen estant latents encara. De fet, la guerra dels aliments del segle XXI ja ha començat. La premsa s’ha fet ressò de les compres estratègiques de terrenys agrícoles en països menys desenvolupats, per part de països emergents, per garantir l’aprovisionament futur.

EN AQUEST context, el món no pot prescindir de la producció agrícola europea, ni Europa pot renunciar a uns graus determinats d’autoproveïment alimentari ni dels beneficis i serveis aportats per una agricultura local viva.
S’han d’evitar les formes més distorsionadores del comerç, com les subvencions a l’exportació. Però és necessari canviar de paradigma pel que fa al comerç agrícola. Es tracta d’un tema complex en què s’han de tenir en compte una multiplicitat de condicionants, on les solucions òptimes sempre seran contradictòries. No obstant, la seguretat alimentària mundial cal situar-la en primer lloc. Estic d’acord amb Sirkka-Liisa Anttila, ministra d’Agricultura i Boscos de Finlàndia, quan afirma: «L’únic camí a través del qual la Unió Europea pot ajudar a eradicar la fam al món és assegurant que el seu propi potencial productiu es manté d’una manera adequada».

I EL CAMÍ del sosteniment de l’agricultura europea passa indefectiblement per un cert grau de protecció i regulació dels mercats agraris. Els arguments no procedeixen de raons paternalistes pròximes a la beneficència, ni de subterfugis justificatius més enllà de l’activitat productiva. Les raons són d’interès general per la importància estratègica de l’agricultura, com a sector bàsic de futur. Tinguem en compte que a l’escenari del segle XXI l’agricultura juga del costat de les solucions, tant en l’àmbit alimentari com en els de l’energia i el medi ambient.
Per una altra part, per generar un desenvolupament autòcton als països menys industrialitzats, la cooperació de les nacions riques s’ha de dirigir, sense hipocresies, cap a la capitalització d’aquests països, impulsant les infraestructures (comunicacions, regadius), l’adquisició de maquinària i la formació. I aportant també, sense reticències, suport tecnològic.

Tonight's the night

Early in his life, things started going wrong for our beloved Charles. If I was a sober and decent man, at least slightly concerned about moral or ethics, I would probably say that sin was surrounding him even before his bursting into life. What I mean is that he was conceived under the sign of a potential familiar mess: the mother, sexually unattended by the monkey she has as a husband, took his monkey in law as a promoter of her pregnancy. At his birth, nobody could allege deviation from the expected simian parameters, but all the family knows what the point was about.

To be perfectly honest, I’m not exactly a sober man. And, if you ask me, I really don’t care about moral or ethics and I know it would be a complete nonsense, to talk about moral or ethics on the subject of our beloved Charles. And moral or ethics doesn’t matter at all with what really ruined his life.

We met for the first time at school at the age of twelve and we immediately set up a limited society, playing hookey and teaching each other to smoke. Firstly, we only burnt nice rich flavoured Marlboro blend –blue ticket, chartered straight from the USA, bought under the table in a road bar of ill repute-, then, mixing it up with some sort of herbs Bob was singing about in those days.

Our beloved Charles liked to burn other things, too. But I wasn’t there in the back yard, the night things went wrong. He set on stage a complete scenography of an inquisitorial Act of Faith, where the main role should be played by the neighbour’s cat -a big old black monster we hated discreetly-, sentenced to burn at the stake because its fanatical and relapse behaviour against the rosebushes. Our beloved Charles lost entirely both hope and identity in a lightning instant, that day, when the petrol can blew up and rubbed out his face.

But, who needs hope, to live an unhappy life? And a new identity grew up from the infertile land of his childhood early lost; forgotten obstinately since then. From the cave of affliction emerged a man without debt or obligation, no rules to be respected, no excuses to ask for. Being his borrowed flesh so tender and defenceless in front of people’s sight, he had to get used to nocturnality. Premeditation just came after, the aggravating buddy of furtive gambits of thieves and dealers.

Thieves and dealers don’t need moral or ethics coming around in business. They need facts. Take it for granted, he was the best in his own; smart enough to avoid bad karma and sneaks, swift and clever and cautious like a nocturnal bird and, in addition, of ill omen. As an analytical pusher, he never trusted anybody. Relationships and old friendships being progressively deconstructed, eventually ballast just to be dump overboard.

Better to be alone than in company.

However, I’m pretty sure he enjoyed the family of his own. At least, in is own way. He stayed at home for ever, living in a small but private room at the basements, like a spoiled host at Fawlty Towers. Our beloved Charles going upstairs from time to time, joining the family –his elder brother, the two monkeys and his adored mother- on Christmas Eve or on the occasion of his uncle-father’s retirement.

So, I believe there is no reason to doubt about his absolute desolation, the soul’s devastation he had to face up when, in a few months period of time, he lost his elder brother, his father-father and his adored mother. In this exact order. The last, his mother, killed by a heart attack that proved to be a manufacturing defect which affected just the fattest in the family. When she died, undertakers extracted the lady through the very same window they had broken four months before for her son: thirty-five years old, two hundred and twenty-four kilograms.

Better to be alone than in company?

I really don’t want to know what kind of drunken goodness of love, what malicious and devious Cupid could scheme for that overcoming of passion, that discordant union they stuck together: the macrobiotic woman, young, fit and healthy, feminist, graduated on Philosophy, radical left-wing and (for men’s shake) threatening self-conscious, selling vitamins and tofu hamburgers for a post-modern franchise… sentimentally involved with the going down -slow but imperturbable- junkie.

You know, love doesn’t need moral or ethics coming around, neither does sense. By the way, the question is where they met for the first time? Not at Sunday mass, of course, where any of them very often concurred. I can imagine for them another sort of no man’s streets’ meetings; furtive connections on the border between parallel worlds; osmotic love at first sight.

I promise, I don’t want to appear ironical or disdainful with their story of true love. Whether I liked it or not, I must admit the evidence. At least for a while, they had the seventh heaven at their fingertips, which is more than the best we can hope for the majority of us, despite our reluctance to admit it. Moreover, I think they were happy in their own way: “the toxic man and the macrobiotic girl”, like the cover of Marvel comics from the seventies.

Am I my brother’s keeper?[1] According to the supposed general and wide consensus, of course I’m not. So, how I would dare to judge them?

I prefer pretending to believe in karma or in the ridiculous theory about general counterbalance or in any other silly explanation of what should be kept unpronounced.

Well, I was there in the back yard, the night we celebrate his closely approaching wedding. Stag night of jerks; a late party of the derelict and shipwrecked. You Honour, being both judge and jury, I decline to testify against the members of a crepuscular version of the last supper, listening to Neil Young’s songs, smoking home-grown skunk and putting the blame on each other. But nobody could imagine that the line of life was so thin in his hands. Well, late at night when all people were gone, things went fucked up; because let me tell you that it sent a chill up and down my spine, when I picked up the telephone and heard that he’d died out on the mainline.

To our beloved Charles. Tonight’s the night.

---

[1] Genesis 4:9 (King James Version). 9And the Lord said unto Cain, Where is Abel thy brother?, I know not: Am I my brother's keeper?, I know not: Am I my brother's keeper? And he said, I know not: Am I my brother's keeper?

La perfídia del gavatx

Hom coneix, en les nostres contrades, la perfídia immensa i la roïnesa del gavatx.

Com n' han de ser, de roïns, si es van inventar el "mal francès"?

Ben mirat, ells en diuen el "mal espanyol" i, pel que sembla, més justificadament.

Però també hi ha motius per reconciliar-s'hi...

Douce Dame Jolie

Una versió exquisida d'una peça composada en el segle XIV per Guillaume de Machaut. Potser, mereix una instant la reflexió sobre com és possible, enmig d'un món de sordidesa i violència infinites, trobar la força per abstreure-se'n i crear tal bellesa.

No em sorprendria que la resposta, si existeix, fos fins i tot més desencoratjadora que la pregunta. En la condició humana es troben -costat per costat i indissolublement unides- les forces que tant permeten conrear la bellesa com la tortura.

Negar l'evidència seria absurd.

Al mateix temps que de l'ars amandi, el segle XIV és el de la pesta bubònica a Europa, el de les guerres constants i esteses gairebé arreu. I en les primeres dècades del XV, trobem un personatge com Gilles de Montmorency-Laval, baron de Rais, estret col·laborador de Jeanne d'Arc, reconegut amant i benefactor de la música... i paorós assassí de centenars i centenars de criatures.

Insistir en els contrastos seria massa obvi.

Per avui, millor quedar-nos amb la part més aprofitable de l'ànima humana, tot i que cal reconèixer que l'ànima del monstre dóna molt més joc.

Douce Dame Jolie


Aquí hi ha la lletra.

Sobre la censura

Recentment, i en més d'una ocasió, he provat d'intervenir per escrit en fòrums d'aquests cibernètics i l'experiència no ha acabat de quallar. Ja d'entrada, cal dir que l'únic responsable en sóc jo: o no he sabut trobar el to indicat per participar en determinats àmbits o, senzillament, he errat en l'elecció d'aquests darrers. En altres paraules, si hagués fet meves les de Groucho Marx quan manté que ell "mai voldria ser d'un club on l'admetessin", no m'hauria trobat amb malentesos d'aquest estil.
De tota manera, el que m'ha cridat l'atenció és l'ús -i observeu que no acuso a ningú d'incòrrer en abús: francament: entenc que abús i censura són conceptes en simbiosi- que es fa de la potestat administrativa de censurar les paraules o les imatges que els usuaris profereixen o inclouen en els seus missatges.
Així d'entrada, pot semblar: "Oh, és que si algú no s'encarrega de posar ordre i vigilar el decòrum, això acabarà essent un encreuament constant d'insults, trufat de porqueries."
I sí, evidentment si passés això, la primera que quedaria malmesa seria la comunicació.
Tcht! Mala peça al teler! Per salvaguardar el dret a la lliure expressió i a la comoditat visual d'uns quants -posem-hi la majoria-, algú considera necessari interposar unes barreres, uns condicionants per a l'exercici d'aquesta lliure expressió... Es pot al·legar que això ja passa al carrer: en els nostres quotidians menesters comunicatius, prou que ens cuidem, que la forma s'adequï al fons i al context! I tant que sí!

I no ens cal pas un censor per trobar les paraules adequades!

En tot cas, l'única idea sobre la qual voldria insistir és la següent: l'individu que exerceix la potestat d'aplicar els instruments censors sobre els intents comunicatius dels cibernautes... quines credencials presenta a la concurrència? quins criteris aplica? quina entitat intel·lectual ofereix? quina autoritat moral el recolza? és més, qui li reconeix aquesta entitat o autoritat?

Tàcitament, tots.

Sabeu què us dic? Em temo que el d'internet és un terreny salvatge, on tot està per desbrossar i fer habitable; i la petita parcel·la que alguns s'han urbanitzat, doncs això, que en volen fer un jardí amb gespa artificial, barbacoa, nans i tota mena de polideses amanerades... que els valguin per viure d'esquena a la selva que els envolta.

No vull pas que sembli que no tinc opinió formada sobre el tema: en tinc. Crec que en les comunicacions entre persones adultes, la llibertat en les formes d'expressió de cadascú ha de ser total, amb l'única limitació que rau en el respecte mutu.
La pretensió de posar barreres en els camins o corriols que segueix l'enginy o la imaginació respectius, la trobo absurda; i que algú s'arrogui l'arbitri d'interpretar quines són les formes d'humor "acceptables" és, senzillament, ridícul.

Disposen d'ànima, les rates d'arxiu?

He assistit avui a la cerimònia religiosa per -com se sol dir- l'ànima d'un bon amic i mestre, l'arxiver del capítol catedralici i canonge de la catedral de Girona. Hi he assistit en qualitat d'ex-deixeble seu, ja que anys enrere el vaig tenir com a mestre d'unes rares disciplines, la paleografia i la diplomàtica, consistents en el desxiframent i interpretació de textos antics i, per tant, escrits en les recargolades i críptiques caligrafies pròpies de cada època. Si el terme "rata de biblioteca" pot tenir algun sentit més enllà de l'humorístic, sens dubte que en Gabriel ens el podria aclarir. Bé, ja no. L'infart que el va fulminar i que el va sorprendre, com no, mentre treballava a l'Arxiu, li ho impedeix.
No vull pas convertir aques blog -ja de per si prou depriment i patètic- en un panegíric luctuós i per això poso punt final al record de l'àmic, rememorant una de les seves expressions predilectes en la qual afirmava -amb un punt d'orgull en la veu- que "des d'Uppsala al Vaticà, no hi ha arxiu que no hagi remenat". Ditxós ell que tenia en l'ofici, devoció.

Aprofitant el moment d'intimitat, propici a les confessions, haig de dir que la posta en escena de la cerimònia l'he trobat espectacular, impactant. No pas des del punt de vista religiós: per a això, o m'agafa tard o encara massa aviat, ves a saber. Però cal reconèixer que una missa cantada i oficiada pel bisbe i amb una cort de cinquanta preveres, cremant encens a mans plenes... és tot un espectacle i des del punt de vista musical, quelcom commovedor i gairebé incomparable. A més, no ens enganyem, malgrat no compartir la fe amb els creients, hi ha quelcom en l'ideari comú, en la iconografia associada a la mort i en els rites... que sí que forma part de nosaltres, potser fins i tot contra la nostra voluntat. En la meva opinió i per dir-ho amb franquesa, no m'escandalitza i fins tot ho considero una contradicció ben venial, el fet d'haver estat educat amb quotidians parenostres crepusculars i, esdevenir, amb el pas dels anys, relaxadament ateu.

Ni una cosa em fa renegar dels orígens, ni l'altra oblidar la memòria d'un home que em va fer bé.

Magnífica Esperanza

A finals del mes d'octubre d'enguany, van tenir ressò a la premsa unes declaracions proferides per la Muy Honorable y Magnífica Presidenta de la Comunidad de Madrid, Doña Esperanza Aguirre, a l’entorn del cas d’agressió que havia patit una noia de 16 anys a mans (i peus) d’un “español de 21 años, de nombre Sergi Xavier Martín Martínez y residente en Santa Coloma de Cervelló (Barcelona)”. Els fets comentats per la Doña havien tingut lloc el dia 7 d’octubre a l’interior d’un vagó dels ferrocarrils de la Generalitat i les imatges captades per la càmera de seguretat del vagó van tenir exhaustiva publicitat a les televisions públiques i privades d’aquí i més enllà i tot.

Esperanza Aguirre: “La actitud del pasajero que presenció la agresión racista es propia del nazismo”
Agencia EFE, 26 10 07
La presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, ha calificado de "escandalosa" y propia del "nazismo" la actitud del pasajero que viajaba en el vagón del ferrocarril de Barcelona donde el pasado día 7 una menor ecuatoriana fue objeto de una agresión racista.
En rueda de prensa posterior al Consejo de Gobierno, y en respuesta a preguntas de los informadores, la presidenta madrileña ha denunciado el ataque cometido por Sergi Xavier M., de 21 años, al cual ha calificado de '"energúmeno" y "delincuente" y la "pasividad escandalosa" con la cual un pasajero del tren presenció la agresión a la niña ecuatoriana, sin intervenir en ningún momento.
"Así comenzó el nazismo, porque los otros miraban hacia otro lado ", ha dicho Aguirre, en referencia al pasajero que estuvo presente durante la agresión a la menor en el ferrocarril, sin intentar evitar lo que estaba sucediendo.
--------------------------------------------

En presència de tan sàvies paraules, no tenim altra que callar i escoltar prosternats amb reverència. Sens dubte, per a qui no sap un borrall representa un goig zenital i un privilegi el rebre instrucció emanada directament del pou del saber, corporeïtzat en aquesta ocasió d’alta costura i condescendint amablement en transmetre’ns un bocí de la seva ciència als cantamanyanes illetrats. Es nota, es nota que la Magnífica Presidenta de la Comunidad de Madrid és persona versada en història contemporània de l’Europa del segle XX. Ni que ho pretengués, podria encobrir-nos la seva erudició.


Em jugo un pèsol a que el pou de ciència de la Magnífica atresora una especialització pregona en la intricada maranya que entreteixien les societats europees a principis del segle XX, en la qual es produí la gènesi i progressió quasi-imparable dels moviments totalitaris. Per les seves paraules doctes, convençut estic que la Magnífica és abastament coneixedora de les circumstàncies que precedeixen, acompanyen i segueixen la Primera Guerra Mundial. Deu saber fil per randa els condicionants que marcaren l’ascens del minúscul i fanàtic partit nascut a Munich el 1919, fins arribar a l’apogeu del moviment nazi a Alemanya; o els detalls de l’aliança de la Guàrdia de Ferro romanesa amb la Església Ortodoxa, mentre a España la Falange reconduïda per la mà sàdica del victoriós Generalísimo Francisco Franco Bahamonde buscava aixopluc sota l’Església Catòlica. On vas a parar? En sap un niu, dels Ustashi croats o sobre com s’ho van fer a la Gran Bretanya dels anys 30, per fer recular l’ascens de la Unió de Feixistes Britànics d’Oswald Mosley. O de la Itàlia de Benito Mussolini. O del Japó sota el govern militar. Per força ha d'estar al corrent de les Jeunesses Patriotes o de la Solidarité Française, la Croix de Feu, Action Française i altres, la majoria amb seu i força a París.

I és clar que sí, tota una experta en la matèria! Les paraules de l’Esperanza Magnífica, bastint aquest símil tan subtil i elegant entre el trist paper d’un noi de 24 anys, testimoni accidental i acollonit de l’ostentació violenta per part d’un element sonat i dopat (i ves a saber què cosa és la primera!) del lumpen suburbial barceloní, amb l’actitud passiva de les democràcies europees davant l’ascens del nazisme expansionista alemany, són esfereïdores en la seva lucidesa i perspicàcia.

Trist de mi, no sóc digne ni de parafrasejar les paraules de la Magnífica Esperanza, però a l’escalf del model meritori, no em puc estar de provar d’estirar la veta del seu poderós PENSAMENT i abundar en la metàfora reveladora que ella –diligentíssima i sàvia com sempre- estableix per a la nostra instrucció. No us rigueu de mi, però se m’acut que si arraulir-se acollonit en el seient d’escai d’un transport públic, és “actitud escandalosa” i “pròpia del nazisme”, similar o més contundent consideració podria merèixer qui utilitza l’altaveu d’una emissora radiofònica per encoratjar l’enfrontament entre persones i generar o exacerbar el conflicte.

Ves! Ara que hi penso! A això exactament (i de forma quotidiana) es dedica el Sr. Federico Jiménez Losantos, amic íntim i correligionari de la Presidenta. I cal dir que en el seu ram és un expert i la fa ben feta, la feina.
Segurament, qui dedica gaire estona a la reflexió sobre les paraules matineres de Jiménez Losantos a la COPE, realitza un viatge al no-res ociós i estèril, a més d’un punt temerari: vers els dominis de la malenconia i tristesa més pregones.
Vinga va, és igual, provem-ho! A veure si amb desapassionament i esforç equànime, captem amb precisió el missatge que s'envia a la "sociedad libre". No sé del cert si el capto del tot. Però en tot cas, i essent molt moderat, em sembla que les seves són paraules prou allunyades d’un (suposat) cristià esperit conciliador. Ans al contrari i com a poc, es poden considerar agressives i punyents i –molt sovint- irrespectuoses en to, forma i fons. Irrespectuoses amb malvolença, afegiria.
Dec patir d’ànima excessivament sensible, però de vegades no puc evitar pensar que les paraules de Federico Jiménez Losantos deixen enrere la metàfora i la hipèrbole de baixa estofa, per endinsar-se en el terreny de la mentida manifesta i alevosa, en la mesura que la mala voluntat i pitjor hòstia són els eixos principals del seu discurs. Sí, en té.


I així les coses, em surt gairebé sense esforç l'adequació de la metàfora Esperançada a l'àmbit radiofònic de la COPE, perquè així sí que va començar el nazisme: amb l'expressió oberta i manifesta de l'odi. I per cert que aquest és l'orígen comú a totes les manifestacions de vilesa en l'ésser humà: les diferentes formes que troba l'expressió de l'odi per obrir-se camí envers el desconegut, envers els qui són diferents. De les paraules despreciatives i insultants dels comunicadors o, millor encara, propagadors de rancúnies, es passa als fets. I entremig, s'acusa a les víctimes del despreci i l'insult de ser-ne els instigadors i els culpables. És prou coneguda la cita de Joseph Goebbels, ministre de propaganda del règim nazi, segons la qual "una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat". Per cert, home de sòlids principis i fermes conviccions, Joseph Goebbels: davant la imminència de la caiguda, es va suïcidar: després d'executar a la seva dona qui, al seu torn, havia enverinat els sis fills de la parella.

Certament perseguir l'estela de fills de puta d'aquest calat és una travessa al no-res, de la mà d'esperits deshonestos i immorals. No sé per què, però en pensar en aquesta canilla em venen al cap alguns passatges d' "El cor de les tenebres" o del "Viatge al fons de la nit"... a veure si alguna estona en trec l'entrellat!!

Eren altres temps...

A "La Contra" del dia 28 de novembre, signada per Lluís Amiguet, hi apareix una entrevista amb Eliseu Climent, fundador de "El Temps" i del Centre Octubre de València. Sense entrar en el contingut de l'entrevista, no exempt de controvèrsia, volia destacar un parell de referències a anècdotes que explicava el pare Batllori:
¿Cree que los Borja eran incestuosos?
La gran autoridad en los Borja, el añorado padre Batllori, después de matizar que hablábamos de otros tiempos y costumbres, me confió un día haber consultado ciertos documentos en la catedral de Valencia en los que Lucrecia declaraba la sensualidad sin par de su padre, el Papa Alejandro Borgia.

Eran otros tiempos, sí.
También explicaba cómo, en uno de los besamanos al Papa Alejandro, de entre todos los cardenales sólo pudieron arrodillarse dos, porque el resto padecía la sífilis.

Digueu-me Cabron, però la imatge d'una corrua de depravades i podrides eminències -sifilítics engalanats amb la porpra cardenalícia - intentant prosternar-se davant un Papa incestuós i al seu torn tan sifilític com qualsevol dels reverends... em provoca esgarrifances de plaer cruel. Ves a saber d'on em prové, tan immisericorde sentiment! De veritat que no m'ho explico, perquè meditant en els negocis de la cúria papal o escoltant absort les pietoses paraules de Federico Jiménez Losantos, no em ve altra cosa al cap que una remembrança entranyable en olor de santedat.

Ja sé que és emprenyar la paciència del personal, però no em puc estar d'afegir una nota de caràcter històric, per contextualitzar els sofriments sifilítics dels pares de l'església:

Es veu que a finals del segle XV i amb orígen en el setge alemany contra Nàpols, s'estén per Europa una epidèmia de sífilis causant d'enormes estralls entre la població. Els experts diuen que l'epidemiologia d'aquesta primera pesta no defineix amb certesa si es tracta d'una enfermetat nova a Europa o un forma mutada d'una enfermetat anterior. No és un detall menor: si es pogués demostrar la primera hipòtesi, la teoria de l'intercanvi colombí de l'origen de l'enfermetat es veuria reforçada: donat que sosté que fou la tripulació de Colom -en el seu primer viatge de 1492!- qui hauria portat la sífilis a Europa. Martín Alonso Pinzón hauria estat, en aquest supòsit, la primera víctima europea.
Per altra banda, la teoria precolombina defensa que l'existència d'evidències paleoantropològiques (és a dir, restes humanes de persones amb signes d'haver patit l'enfermetat) demostra que des del neolític la població europea hauria estat afectada.

Sigui quin sigui l'orígen de la sífilis i les seves vies d'expansió, la descripció dels seus efectes acolloneix: en paraules de Jared Diamond que he trobat a Wikipedia: : «En esa época, las pústulas de la sífilis frecuentemente cubrían el cuerpo desde la cabeza a las rodillas, haciendo que se desprendiera la carne de la cara de las personas, y matando en pocos meses» [...] «hacia 1546 la enfermedad había evolucionado hasta convertirse en la sífilis con los síntomas que se conocen actualmente».

Igualmente esfereïdores són les al·lusions als intents de curació a base de mercuri, que devien passar per una interpretació terapèutica de l'estil "mort el gos, morta la ràbia". En "La aventura equinoccial de Lope de Aguirre", de Ramón J. Sénder apareix un descobridor que emprèn viatge als tròpics aconsellat pel seu curandero de confiança, qui preconitza "la destilación de los humores del cuerpo" com a mètode curatiu. Millor això que el mercuri, que tampoc no ho cura.

Vaja, que els cardenals que no es podien arribar a agenollar pels turments sifilítics, mala peça tenien al teler, davant una malaltia gravíssima a la qual no es va trobar remeï efectiu fins al descobriment de la penicilina, el 1944. Per altra banda, les seqüeles pròpies a l'enfermetat no són menyspreables: demència, ceguesa, paràlisi... o tares hereditàries, que els cardenals van transmetre als seus bastards.

Sense ànim tremendista, però atenent a l'extensió de l'epidèmia i a la gravetat dels efectes de l'enfermetat, gairebé es podria parlar d'una "Europa medieval sifilítica". La gran diversitat de denominacions i la voluntat de fotre'n les culpes al veí dóna idea de la l'extensió de l'epidèmia: a Anglaterra se la coneixia com a "great pox" o "black lion"; a Escòcia, com a "grand gore" (el gran coàgul); a Itàlia se l'anomenava el "mal napolità" i degut a l'epidèmia en l'exèrcit francès, era coneguda arreu d'Europa com a "morbus gallicus" (el mal francès); altres denominacions: "mal caribeny" i "mal portuguès" (a España), "mal espanyol" (a Portugal), "enfermetat espanyola" (als Països Baixos, durant els segles XVI i XVII en guerra amb els espanyols), "enfermetat polaca" (a Rússia), "enfermetat cristiana" (a Turquia), "enfermetat britànica" (a Tahití) i així successivament...

Resistiré estoïcament la temptació de vincular estretament els estralls de l'enfermetat sobre l'equilibri físic i psíquic de les persones, amb la moral relaxada i xiroia del concubinat amplament estès entre les altes i baixes esferes de l'església catòlica apostòlica i romana.

I és que eren altres temps.

El Diccionari del diable, d'Ambrose Bierce

No sé si els diccionaris entesos en el sentit tradicional: com a “recopilació, generalment alfabètica, dels mots d’una llengua, dels termes d’una ciència o art” tenen, ara mateix, un futur gaire esplèndid. Més aviat, dóna la sensació que els tocarà criar pols, poc o gens apreciats per actuals i futures generacions seduïdes per la immediatesa i rapidesa dels nous suports informàtics. La connexió a Internet o un cd-rom, els oferiran ben segur un més ampli suport visual i possibilitats d’ampliar i actualitzar la informació que no pas els feixucs volums en paper.
Clar, en un món pretesament “tan canviant”, la immediatesa i l’actualització es presenten com un valor per elles mateixes, davant el qual poca cosa a fer tenen les enciclopèdies polsoses i passades de moda. De fet, potser algú s’oblida de dir-nos que, freqüentment, el que canvia és accessori. Que tot sovint, el que canvia ve a substituir a quelcom que ja havia estat canviat prèviament: és a dir, que es tracta d'una moda.
No és pas que tingui cap intenció de discutir-lo, aquest fenomen. Tal com ho veig, un diccionari en un cd-rom ocupa menys espai als prestatges i segons com, et pot oferir més informació i millor esbarjo. Només volia fer un petit preàmbul per presentar un diccionari que no és pas com els altres. Aquest, si quedés arraconat i polsós, no seria pas perquè les seves definicions estiguessin passades de moda o es veiessin superades pels “temps canviants”. Més aviat, el trobo de rabiosa actualitat i això que el “Diccionari del diable”, d’Ambrose Bierce, va sortir publicat (en fascicles) entre 1881 i 1906. La versió completa és de l’any 1935 i ara mateix és un llibre lliure, que pot ser descarregat de la xarxa i imprès sense pagar-ne drets d’autor.
Amb aquest títol, ja podeu imaginar que els conceptes de què s’ocupa l’autor són perfectament arbitraris i que les definicions dels termes no s’ajusten a la “normalitat”. En alguna de les edicions posteriors es va rebatejar el llibre com a “Diccionari del cínic”, però si és que ho fos, potser caldria recordar la definició que fa el mateix Bierce del cínic: “un murri que, en virtut de la seva visió defectuosa, no veu les coses com haurien de ser sinó com són en realitat”. Si és que ho fos, de cínic, tampoc no es podria oblidar que aquest home va néixer a Ohio, en una família de nou germans i que va viure les contradiccions de l’esclavatge i la Guerra Civil de 1861-1865.
Es diu que la guerra el va convertir en un misàntrop. I això fóra estrany? De tota manera, no devia perdre certa dosi d’idealisme i entusiasme per l’espècie (ja que no per l’individu), quan, als 71 anys i molt fotut de salut, va triar com a forma declarada d’eutanàsia la seva participació, al costat de Pancho Villa, en la revolució de Mèxic de 1910-1917. A un personatge com Bierce no li quadra morir al llit i més li escau el misteri que envolta la seva desaparició durant els temps trasbalsats de la revolució mexicana.
Ara que ja el coneixem una mica, potser el podrem disculpar per “veure les coses tal com són en realitat” i podrem posar una mica en dansa els seus conceptes i particulars definicions.
Posem per cas, de la política, que considerava un “conflicte d’interessos disfressats de lluita de principis. Maneig dels interessos públics en favor del profit privat.”, és segur que no en tenia un concepte gaire elevat. La veia com el terreny perfecte per exercitar arts com l’eloqüència, que és “l’art oral que consisteix en persuadir els ximples que el blanc és blanc. Inclou el do de fer creure que qualsevol altre color és blanc.” O l’ambició, que seria el “desig obsessiu de ser calumniat pels enemics en vida, i ridiculitzat pels amics després de mort.” O l’escenari on una bona empenta, és “una de les dues coses que porten a l’èxit, especialment en política. L’altra és l’estrebada.”
Evidentment, no seria en política on es podrien fer més i millors amics, però si algun en féssim, caldria tenir present que l’amistat segons Bierce no és altra cosa que un “vaixell suficientment ampli per dur a dues persones amb bon temps, però només per a un en cas de mala maror.” Deu ser molt cruel, quan diu que l’esquena és la “part del cos d’un amic que hom té el privilegi de contemplar en l’adversitat.” O quan defineix l’autoestima com a “avaluació errònia”...
Un xic cruel potser sí, però passat de moda i superat pels “temps canviants” no li veig pas. A veure si ben aviat en fan una edició en cd-rom...

Vida i opinions del cavaller Tristam Shandy, per Laurence Sterne

Com a mostra de contricció vital i d’esforç en la persecució de bons propòsits, m’agradaria posar a l’abast de qui li roti dels collons llegir-lo, el que es podria considerar un text clàssic: de l’autor Laurence Sterne.

Cinc cèntims de la seva vida, per tal que us situeu: nascut el 1713 a Irlanda, on va passar la infantesa. Es va ordenar com a sacerdot l’any 1737 i, després d’aconseguir una vicaria, es dedicà a una vida diuen que ociosa i despreocupada: vaja, a viure com un mossèn. Ben mirat, es deu haver d’entendre que dedicava el seu temps a llegir i escriure, ja que el 1759 es va iniciar la publicació (en fascicles) de la seva novel•la “Vida i opinions del cavaller Tristam Shandy”. Els nou volums que formen l'obra s’escalonen fins l’any 1767 i l’obra va arribar així a la seva fi: principalment perquè l’home es va morir el 1768.

Al tanto! Amb aquesta merda de post no vinc pas a fer proselitisme ni a donar lliçons: per descomptat que aquest no és el lloc indicat ni jo en Boris Izaguirre. En realitat -i vergonya m'hauria de fer- més aviat és un exercici d’exhibicionisme, gairebé una masturbació en públic: em prenc la molèstia -que no és tal- de traslladar a l’èter fugaç uns quants paràgrafs d’una obra que m’impressiona i em trasbalsa: potser per compartir aquesta emoció, potser per conservar-la per a mi més esmolada i punyent.
I també perquè considero l’acte de llegir com un dels més conscients que poden fer els humans en la seva vida: o hauria de ser-ho: te la pot canviar.

Bé, menos chàchara, prepareu-vos per al que els crítics anomenen una mostra de “literatura desconcertant”. “Vida y opiniones de Tristam Shandy, caballero”; Laurence Sterne. Traducción del inglés por Ana María Aznar. Editorial Planeta, 1976. 483 páginas.Capítulo II, Volumen III, página 134.

-¡Qué ejércitos tan prodigiosos teníais en Flandes!- Hermano Toby, replicó mi padre, alzándose la peluca que cubría su cabeza con la mano derecha y sacando con la izquierda un pañuelo rayado de la India del bolsillo derecho de su levita, para enjugarse la frente, al tiempo que trataba de la cuestión con mi tío Toby.-
-Y en este punto creo que mi padre no actuó como es debido; me explicaré.
Cuestiones que aparentemente no revestían mayor importancia que la de "Si mi padre se quitó la peluca con la mano derecha o con la izquierda", -han dividido a los más grandes reinos y hecho tambalearse las coronas sobre las testas de los monarcas que los gobernaban, -Pero, a qué recordaros, caballeros, que las circunstancias que rodean cada cosa de este mundo la conforman y la modelan; -y al atenazarla de este modo o dejarla del otro, hacen que la cosa resulte, ya sea grande-pequeña-buena-mala-, indiferente o no indiferente, dependiendo de cada caso.
Comoquiera que el pañuelo de la India de mi padre se encontrara en el bolsillo derecho de su levita, no debió consentir en modo alguno que su mano derecha se hallara ocupada: antes bien, en lugar de quitarse la peluca con ella, como hizo, debió haber encomendado esa tarea a la izquierda; y entonces, cuando la natural exigencia de enjugarse la cabeza le reclamase el pañuelo a mi padre, no tendría éste otra cosa que hacer sino meterse la mano derecha en el bolsillo y extraerlo; -cosa que habría podido llevar a cabo sin ninguna violencia, o al menos sin que ninguno de los tendones o músculos de su cuerpo realizara un desgraciado escorzo.
En ese caso (a no ser, claro está, que mi padre hubiera resuelto hacer una bufonada como estirar el brazo izquierdo al quitarse la peluca –o formar un ángulo extraño en el codo a la axila) –su ademán hubiera resultado suave –natural- sencillo: el propio Reynolds, que pinta con tanta delicadeza y tanta solemnidad, le podía haber retratado en esa postura.
En las postrimerías del reinado de Ana y principios del reinado de Jorge I, - "Los bolsillos de la levita se cortaban muy bajos, en los faldones". –No necesito añadir nada más- el más travieso de los duendes podía haber pasado un mes entero cavilando y no hubiera hallado postura más desafortunada para la situación de mi padre.

Un personantge fascinant: Nansen

La veritat és que habitualment els mites em deixen entre la indiferència i la sospita de presa de pèl. Clar que si mires els ingredients que entren en la recepta per a la elaboració d’un mite o un heroi clàssics, hi trobes sovint com a ingredients molt principals l’enganyifa, la manca d’escrúpols i la propaganda. Mirant-los de prop, herois com Hernán Cortés, el conqueridor de Mèxic i alhora genocida avariciós; Henry M. Stanley, el famós explorador africà i alhora promotor de guerres, racista i esclavista; Sir Robert Falcon Scott, heroi victorià de la descoberta del Pol Sud, home obsessiu i líder mediocre que va conduir els seus homes a la mort en un sacrifici absurd... són exemples clars d’exaltació tendenciosa i manipulació política. Malparits heroics, és el millor que podria arribar a dir d’ells.
No és pas aquest el cas de Fridtjoff Nansen, home al qual es pot tenir sense recança admiració i respecte. Sens dubte, això no significa que la vida d’aquest home, nascut el 1861 a prop d’Oslo (Noruega), estigués exempta de contradiccions, febleses i zones obscures. En devia tenir com tothom, moltes. El que passa és que la seva trajectòria vital és compendi i catàleg d’experiències que difícilment es troben en la vida de les persones corrents i encara molt menys combinades en un sol subjecte.
El que destaca, a primer cop d’ull, és la seva condició d’home de ciència i explorador del Pol Nord en els anys més interessants de les exploracions polars. El viatge del Fram, entre 1893 i 1896, va revolucionar les teories científiques vigents i va suposar un salt tecnològic de les exploracions polars de l’època. Fruit del viatge és la narració del periple en trineu i kaiak que conduí Nansen i el seu company Halmar Johansen més a prop del Pol Nord, del que mai ningú havia estat: fins a 86º 14’ latitud Nord. I és una de les narracions de viatges més apassionants que mai s’han escrit (“En la noche y entre los hielos. La expedición polar noruega de 1893 a 1896”. Editorial Labor, Barcelona, 1962, 420 pàgines)
Que l’organització i equipament eren bones i que el Fram estava prou adaptat a la navegació polar, en donen testimoni fets com el retorn en perfecte estat de la tripulació sencera o la circumstància que Roald Amundsen arribés al Pol Sud seguint el seu mestratge i utilitzant el mateix vaixell, quinze anys més tard. De passada, no em puc estar de dir que si l’heroi victorià Sir Robert Falcon Scott hagués seguit les instruccions que Nansen li va donar en les entrevistes mantingudes, probablement no hauria conduït a la mort als seus companys i a ell mateix, en la carrera per arribar al Pol Sud.
Una vegada superat el primer contacte amb el personatge, sobta el fet que el vessant aventurer i d’home d’acció no n’esgota les facetes. Potser més aviat al contrari i tot: els viatges a Groenlàndia, l’expedició a les rodalies del Pol, l’estada hivernal al Cercle Polar Àrtic, l’escriptor de llibres, el professor d’oceanografia... i encara queda per endavant l’època més fructífera, la que fa el conjunt de la seva vida veritablement suggestiu i fascinant. Em refereixo a la faceta de Nansen en qualitat de lluitador pels drets humans, trajectòria que s’inicia amb la seva participació en el procés conduent a la independència de Noruega, el 1905. Una vegada superat el perill de guerra amb Suècia i signat el pacte pel qual Noruega es veia deslliurada del domini suec, va acceptar el càrrec d’ambaixador a Londres. Des d’aleshores s’erigeix en promotor de la Societat de Nacions que, en l’escenari sorgit de la Primera Guerra Mundial, havia de servir per defensar les petites nacions davant els interessos dels grans estats. Va ser nomenat Alt Comissionat de la Societat de Nacions per als refugiats i presoners de guerra i la resta de la seva vida la va passar intentant salvar la vida de milions de persones, perdudes en el mar de guerres que era l’Europa d’aquells temps. Alemanys, presoners dels russos; russos, víctimes dels revolucionaris o dels tsaristes o de la fam dels anys 20; armenis, víctimes del genocidi turc; turcs i grecs, víctimes de la guerra entre ambdós països... aquests només són algunes de les situacions que va haver d’afrontar i que posaven en perill de mort a milions de persones.
Suposo que va trobar més difícil aquesta tasca que la d’intentar arribar al Pol Nord a peu. En més d’una ocasió va presentar la dimissió, davant la ineficàcia de la Societat de Nacions i l’entorpiment de la seva tasca per part dels governs europeus (per exemple, es negaren a prestar ajut al règim comunista o al poble armeni, que fou totalment ignorat malgrat els seus esforços).
A pesar dels entrebancs un fet és segur: devien ser milions els qui van salvar la vida gràcies a Nansen. En moltes ocasions, gràcies a una iniciativa com fou el Passaport Nansen (vigent fins a la Convenció de Ginebra de 1951). Es tractava d’una documentació per als refugiats, amb les dades més importants del seu titular i que va permetre a milers de persones desplaçar-se i començar la seva vida en un altre país.

La seva tasca pels refugiats en aquella Europa convulsa li va reportar el Premi Nobel de la Pau, que li va ser concedit el 1922 i l’import del qual va cedir a projectes d’ajut humanitari internacional. Tot i que ja era força gran, encara va participar en diversos projectes, com ara per garantir l’aprovació d’una convenció contra els treballs forçats en els territoris colonials o en els preparatius per a una conferència internacional sobre el desarmament. Quan es va celebrar la conferència el 1932, feia poc que ell havia mort. I amb la consciència força tranquil·la, pel que expliquen.

Carta d'un esperantista a una senyora carregosa

Benvolguda senyora,

Em recrimineu el caràcter esquerp i la desatenció que segons vos, fereix més cruament que el punyal de la malvolença criminal. Em renyeu i em reconveniu i per fer més evident el blasme, m’escarniu amb la cantarella que “aquest noi, el de la barba, ell sí que en sap”. M’amenaceu, tots dos a cor i pretesament ofesos, amb grillons torturadors i patacades a cos que vols.

Senyora, us deixeu endur massa animadament per la fal·lera i les fantasies. De ben cert, l’entotsolament de tantes dècades no se us ha posat gens bé i em recordeu, pel posat equívoc i el poc capteniment, a una puta jubilada entestada en fer la competència a xicotes jovenívoles i de més bon veure. Si no per vella, almenys per puta hauríeu de ser un xic més sàvia i no deixar-vos xulejar tan fàcilment pel primer proxeneta amb cantarella gallega que us deixa anar quatre galanteries.

De debò us creieu tot el que us diuen?

Confosa i desorientada sota el maquillatge i el teixit acrílic atrotinat, refregida baix l’ardent sol del migdia messetari, us escolteu embadalida un manso garlaire en boca del qual tot és patria, tronío, orgullo español, la enseña nacional, nación indisoluble, la española cuando besa, es que besa de verdad, picha española nunca mea sola... però si no fóssiu sorda i boja -a més de vella i puta-, hauríeu parat esment en el posat del manso. No veieu, tòtila grillada, que exhibeix maneres més pròpies d’ostentanció en la diada del Orgullo Gay que no pas en la desfilada dels legionaris el dia de las Fuerzas Armadas? O això o és que les dues desfilades referides són conceptualment més properes del que podria fer-nos creure el detall de la cabra que passegen els darrers: una cortina de fum, és la cabra!

Doncs, senyora, sabeu què us dic? Que ja us els podeu ben confitar: la cabra que va tot davant, els cabrons que la passegen i la pàtria i tot.

I ja que surt el tema de les pàtries... benvolguda senyora, que quedi ben entès ara i aquí, i si pot ser que no n’hàgim de tornar a parlar: no hi crec, en les pàtries. Estic prou satisfet de poder viure tranquil i lliure, però d’esquenes a la que se suposa –per naixença i per cultura- que hauria de ser la meva. A la qual no reservo de cap manera menysteniment ni malícia, però que em té suficientment esgotat a base de símbols, banderes, himnes, barces i etiquetes quadribarrades a la vora dels calçotets.

Senyora! Què em dieu? M’ofeneu profundament amb la vostra insidiosa insinuació! No, per fer aquest viatge, no em cal companyia. I menys la d’Azúas o Ramons d’España o Boadelles qualsevols, que insulten la nostra intel·ligència amb discursos estrafets i mongoloides. Senyora, no sigueu tossuda, que a mi ni em va ni em ve d’on bufa el vent: si us dic que no m’agraden les pàtries, és que no en sofreixo cap. I per acabar d’esguitarrar-vos l’al·lusió malèvola, us diré que si una pàtria em causa especial desassossec i angúnia és la que senten com a pròpia aquests pretesos intel·lectuals lliurepensadors: veritables petaners llepafigues, desnortats en veure tanta figa desatesa. Així les coses i per segellar la reflexió amb una blasfèmia contundent i cauteritzadora, permeteu-me escopir-me a la mà i cagar-me vigorosament en déu i la seva santíssima mare així com en tots els sants i màrtirs cristians haguts i per haver, el papa, els apòstols, la bandera, la pàtria, els patriotes, el patriotisme, el mort i el qui el vetlla.

Benvolguda senyora, si un algun consell -trist de mi!- us puc donar és que no us enredeu amb galantejadors de moral tèrbola i mirada perduda en núvols de polsim blanc. Que proveu de caminar, malgrat els estralls certs de l’edat provecta i la sífilis consuetudinària, amb fermesa les darreres passes en el camí que la història i el destí us tracen. Que ja que heu viscut amb ignomínia i vergonya infinites, desaparegueu amb un rastre de dignitat i sense brogit de l’escenari.

I si pot ser, endugueu-vos el maricón de la barba amb vos.

Ese caballo que viene de Bonanza...

Polèmica estrena als EUA del 'Gran hermano' infantil

La premsa critica l'abús dels nens de 'Kid Nation', que va tenir gran audiència

Un format "repulsiu"
NOELIA SASTRE NEW YORK 20 09 07

Malgrat les acusacions d'explotació infantil, Kid Nation, reality en el qual 40 nens de 8 a 15 anys treballen sense descans 40 dies en un poble abandonat de Nou Mèxic, es va estrenar dimecres als EUA, en la franja de màxima audiència, i va aconseguir nou milions d'espectadors. Bonanza City s'anomena l'antic poblat miner on els menors han de sobreviure i organitzar una societat al marge dels grans. Ho fan com adults, perquè no falta ni un ingredient per guanyar adeptes: baralles, crits, plors i competició, molta competició. Fa por veure com la competitivitat i sang freda formen part de les estratègies dels petits concursants. Impacta sentir una nena de 12 anys dir amb aplom que una altra companya, de 10 anys, "no aguantarà la pressió perquè és massa jove". I és que, més enllà de posar-los a prova físicament, aquest Gran hermano infantil entra en el terreny emocional. Després de 24 hores al poblat, només Jimmy, de 8 anys, va abandonar i va tornar amb els seus pares. "Els trobo a faltar molt. Sóc molt petit per a això", va dir en el seu adéu. Sophia, de 14 anys, va ser elegida pel consell municipal guanyadora de l'Estrella d'Or pel seu dur treball. "Vull agrair al consell que reconegui que ho he intentat amb totes les meves forces", va dir, com si estigués a la gala dels Oscars. Com passarà cada setmana, aquest reconeixement inclou un premi de 20.000 dòlars (a més dels 5.000 pagats a cada concursant) i la possibilitat de telefonar als seus pares. "La televisió ha explotat els nens des dels seus començaments. L'últim capítol en aquesta saga és aquesta monstruositat anomenada Kid Nation", escriu Tom Shales al Wa- shington Post. "A la CBS no li importen les crítiques. De fet, ja està demanant voluntaris per a la segona part. ¿No seria fantàstic que no s'hi presentés ningú?", conclou. Los Angeles Times titula: "Artificial, però adorable". "El que sí que resulta estrany, ni tan sols alarmant, és el que la gent està disposada a firmar en nom dels seus fills, només per ser a la televisió". L'atractiu de l'"experiment", diu el diari, és que l'adult subestima la sofisticació del nen. "Kid Nation no és sobre els petits construint una nova societat en una ciutat fantasma. Comporta una fantasia adulta més profunda i fosca: el plaer de veure menors actuar sense ells", diu The New York Times. "El misteri consisteix en si poden ser considerats nens. En realitat són actors, però, ¿és molt pitjor fer tortitas que posar durant hores en un espot?".

Collons, almenys no ens enganyem, aquesta proposta no té res d’original i novetosa! Us sona “El senyor de les mosques”, de William Golding? Per si l’erosió dels anys i l’abús dels psicotròpics han reblanit el que oculteu sota la gorra, em permeto refrescar-vos la memòria (després d’haver-ho fet jo mateix, que a mi sí que em convé: http://es.wikipedia.org/wiki/El_se%C3%B1or_de_las_moscas ). La trama del llibre: a causa d’un accident marítim, 17 nois imperialbritànicament educats van a parar a una illa deserta sense la supervisió de cap adult, tots desapareguts en el naufragi. Allí la interacció entre els nois dóna fruits ben aviat. No us vull rebentar el desenllaç, però diguem que la proesa de matar un senglar endinyant-li un pal pel cul, constitueix el primer assaig en ferm, la primera mostra de com esdevindran de tibants les relacions entre els nois... Des d’aquesta fràgil branca de figuera on em gronxo, tan aviat a mercè del zèfir lleuger i floral com del vent boreal esgarrapador o el que és molt pitjor, sacsejat per les trompades dels simis torracollons amb qui comparteixo branca, veïnatge i plat a taula, em permeto llençar una molt modesta proposta en relació amb la producció televisiva anomenada Kid Nation. Proposo: - Que d’una puta vegada les manies atrabiliàries i els entrebancs morals siguin esvaïts del nostre camí en la recerca del resplendor de la llum i la veritat. - Que els integrants d’aquest Wild Bunch infantil siguin abandonats a la seva sort de manera radical i certa, desproveïts de provisions de boca i bagatges, telèfons cel•lulars, chococrispies per esmorzar, moixaines i afectes de qualsevol origen i modalitat, lletetes calentes i hòsties en vinagre. Si n’hi ha de caganius, que s’espavili’n sense bolquers: a cagar a la via! - Que la supervisió, guiatge o mediació adults s’evitin de forma expressa, especialment en situacions de conflicte o agressivitat. Que la càmera sigui testimoni impassible de totes les activitats i ocurrències planejades i executades pels infants cordials, incloent les que apleguin un nano grassonet amb ulleres de cul de got, un pal esmolat al foc de campament i una tropa de petits fills de puta amb instints criminals. - Per donar un vernís de civilització i elegància a l’experiment, proposo que els progenitors o tutors dels infants participants en la massacre, ups!, volia dir en l’experiment sociològic, signin un document de donació d’òrgans a l’entrada del ranxo Bonanza: els que no sàpiguen escriure que facin una creu al peu del contracte de cessió de drets d’imatge. Una morgue portàtil i un equip mèdic estaran perennement de servei a l’altra banda de les filferrades de Bonanza, per extreure tot allò que resti d’aprofitable i posar-ho en fresc. Els diminuts òrgans, convenientment empaquetat i etiquetats amb el logo de la productora, seran tramesos als hospitals del primer món que més falta els faci. O, en el seu defecte, que més paguin. - Que al ranxo, en lloc de Bonanza, li diguin “Amor de Madre”. Otrosí “Arbeit Macht Frei”.

Declaració de principis

Aquí, en el cas de tenir-ne, s'haurien de declarar: com si fos una duana.

Però no és el cas. Com a molt: que en un bloc com aquest s'hauria de poder escriure el que rotés pels collons: ja veurem.

A manera de justificació: si arribo a aquest extrem, és exclusivament a causa del temor que sento davant l'escassa possibilitat de pervivència del Penya-On Line http://usuarios.lycos.es/penyairc/php/phpBB2/viewforum.php?f=1. Qualsevol dia tancaran caixa i m'enganxaran amb els pixats al ventre i tots els escrits allí dins, destinats a ser vol·latilitzats com un gram de farlopa en una festa d'aniversari...

Sí, prou sé que tampoc seria tan gran la pèrdua. Malaventurat.