Magnífica Esperanza

A finals del mes d'octubre d'enguany, van tenir ressò a la premsa unes declaracions proferides per la Muy Honorable y Magnífica Presidenta de la Comunidad de Madrid, Doña Esperanza Aguirre, a l’entorn del cas d’agressió que havia patit una noia de 16 anys a mans (i peus) d’un “español de 21 años, de nombre Sergi Xavier Martín Martínez y residente en Santa Coloma de Cervelló (Barcelona)”. Els fets comentats per la Doña havien tingut lloc el dia 7 d’octubre a l’interior d’un vagó dels ferrocarrils de la Generalitat i les imatges captades per la càmera de seguretat del vagó van tenir exhaustiva publicitat a les televisions públiques i privades d’aquí i més enllà i tot.

Esperanza Aguirre: “La actitud del pasajero que presenció la agresión racista es propia del nazismo”
Agencia EFE, 26 10 07
La presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, ha calificado de "escandalosa" y propia del "nazismo" la actitud del pasajero que viajaba en el vagón del ferrocarril de Barcelona donde el pasado día 7 una menor ecuatoriana fue objeto de una agresión racista.
En rueda de prensa posterior al Consejo de Gobierno, y en respuesta a preguntas de los informadores, la presidenta madrileña ha denunciado el ataque cometido por Sergi Xavier M., de 21 años, al cual ha calificado de '"energúmeno" y "delincuente" y la "pasividad escandalosa" con la cual un pasajero del tren presenció la agresión a la niña ecuatoriana, sin intervenir en ningún momento.
"Así comenzó el nazismo, porque los otros miraban hacia otro lado ", ha dicho Aguirre, en referencia al pasajero que estuvo presente durante la agresión a la menor en el ferrocarril, sin intentar evitar lo que estaba sucediendo.
--------------------------------------------

En presència de tan sàvies paraules, no tenim altra que callar i escoltar prosternats amb reverència. Sens dubte, per a qui no sap un borrall representa un goig zenital i un privilegi el rebre instrucció emanada directament del pou del saber, corporeïtzat en aquesta ocasió d’alta costura i condescendint amablement en transmetre’ns un bocí de la seva ciència als cantamanyanes illetrats. Es nota, es nota que la Magnífica Presidenta de la Comunidad de Madrid és persona versada en història contemporània de l’Europa del segle XX. Ni que ho pretengués, podria encobrir-nos la seva erudició.


Em jugo un pèsol a que el pou de ciència de la Magnífica atresora una especialització pregona en la intricada maranya que entreteixien les societats europees a principis del segle XX, en la qual es produí la gènesi i progressió quasi-imparable dels moviments totalitaris. Per les seves paraules doctes, convençut estic que la Magnífica és abastament coneixedora de les circumstàncies que precedeixen, acompanyen i segueixen la Primera Guerra Mundial. Deu saber fil per randa els condicionants que marcaren l’ascens del minúscul i fanàtic partit nascut a Munich el 1919, fins arribar a l’apogeu del moviment nazi a Alemanya; o els detalls de l’aliança de la Guàrdia de Ferro romanesa amb la Església Ortodoxa, mentre a España la Falange reconduïda per la mà sàdica del victoriós Generalísimo Francisco Franco Bahamonde buscava aixopluc sota l’Església Catòlica. On vas a parar? En sap un niu, dels Ustashi croats o sobre com s’ho van fer a la Gran Bretanya dels anys 30, per fer recular l’ascens de la Unió de Feixistes Britànics d’Oswald Mosley. O de la Itàlia de Benito Mussolini. O del Japó sota el govern militar. Per força ha d'estar al corrent de les Jeunesses Patriotes o de la Solidarité Française, la Croix de Feu, Action Française i altres, la majoria amb seu i força a París.

I és clar que sí, tota una experta en la matèria! Les paraules de l’Esperanza Magnífica, bastint aquest símil tan subtil i elegant entre el trist paper d’un noi de 24 anys, testimoni accidental i acollonit de l’ostentació violenta per part d’un element sonat i dopat (i ves a saber què cosa és la primera!) del lumpen suburbial barceloní, amb l’actitud passiva de les democràcies europees davant l’ascens del nazisme expansionista alemany, són esfereïdores en la seva lucidesa i perspicàcia.

Trist de mi, no sóc digne ni de parafrasejar les paraules de la Magnífica Esperanza, però a l’escalf del model meritori, no em puc estar de provar d’estirar la veta del seu poderós PENSAMENT i abundar en la metàfora reveladora que ella –diligentíssima i sàvia com sempre- estableix per a la nostra instrucció. No us rigueu de mi, però se m’acut que si arraulir-se acollonit en el seient d’escai d’un transport públic, és “actitud escandalosa” i “pròpia del nazisme”, similar o més contundent consideració podria merèixer qui utilitza l’altaveu d’una emissora radiofònica per encoratjar l’enfrontament entre persones i generar o exacerbar el conflicte.

Ves! Ara que hi penso! A això exactament (i de forma quotidiana) es dedica el Sr. Federico Jiménez Losantos, amic íntim i correligionari de la Presidenta. I cal dir que en el seu ram és un expert i la fa ben feta, la feina.
Segurament, qui dedica gaire estona a la reflexió sobre les paraules matineres de Jiménez Losantos a la COPE, realitza un viatge al no-res ociós i estèril, a més d’un punt temerari: vers els dominis de la malenconia i tristesa més pregones.
Vinga va, és igual, provem-ho! A veure si amb desapassionament i esforç equànime, captem amb precisió el missatge que s'envia a la "sociedad libre". No sé del cert si el capto del tot. Però en tot cas, i essent molt moderat, em sembla que les seves són paraules prou allunyades d’un (suposat) cristià esperit conciliador. Ans al contrari i com a poc, es poden considerar agressives i punyents i –molt sovint- irrespectuoses en to, forma i fons. Irrespectuoses amb malvolença, afegiria.
Dec patir d’ànima excessivament sensible, però de vegades no puc evitar pensar que les paraules de Federico Jiménez Losantos deixen enrere la metàfora i la hipèrbole de baixa estofa, per endinsar-se en el terreny de la mentida manifesta i alevosa, en la mesura que la mala voluntat i pitjor hòstia són els eixos principals del seu discurs. Sí, en té.


I així les coses, em surt gairebé sense esforç l'adequació de la metàfora Esperançada a l'àmbit radiofònic de la COPE, perquè així sí que va començar el nazisme: amb l'expressió oberta i manifesta de l'odi. I per cert que aquest és l'orígen comú a totes les manifestacions de vilesa en l'ésser humà: les diferentes formes que troba l'expressió de l'odi per obrir-se camí envers el desconegut, envers els qui són diferents. De les paraules despreciatives i insultants dels comunicadors o, millor encara, propagadors de rancúnies, es passa als fets. I entremig, s'acusa a les víctimes del despreci i l'insult de ser-ne els instigadors i els culpables. És prou coneguda la cita de Joseph Goebbels, ministre de propaganda del règim nazi, segons la qual "una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat". Per cert, home de sòlids principis i fermes conviccions, Joseph Goebbels: davant la imminència de la caiguda, es va suïcidar: després d'executar a la seva dona qui, al seu torn, havia enverinat els sis fills de la parella.

Certament perseguir l'estela de fills de puta d'aquest calat és una travessa al no-res, de la mà d'esperits deshonestos i immorals. No sé per què, però en pensar en aquesta canilla em venen al cap alguns passatges d' "El cor de les tenebres" o del "Viatge al fons de la nit"... a veure si alguna estona en trec l'entrellat!!

Eren altres temps...

A "La Contra" del dia 28 de novembre, signada per Lluís Amiguet, hi apareix una entrevista amb Eliseu Climent, fundador de "El Temps" i del Centre Octubre de València. Sense entrar en el contingut de l'entrevista, no exempt de controvèrsia, volia destacar un parell de referències a anècdotes que explicava el pare Batllori:
¿Cree que los Borja eran incestuosos?
La gran autoridad en los Borja, el añorado padre Batllori, después de matizar que hablábamos de otros tiempos y costumbres, me confió un día haber consultado ciertos documentos en la catedral de Valencia en los que Lucrecia declaraba la sensualidad sin par de su padre, el Papa Alejandro Borgia.

Eran otros tiempos, sí.
También explicaba cómo, en uno de los besamanos al Papa Alejandro, de entre todos los cardenales sólo pudieron arrodillarse dos, porque el resto padecía la sífilis.

Digueu-me Cabron, però la imatge d'una corrua de depravades i podrides eminències -sifilítics engalanats amb la porpra cardenalícia - intentant prosternar-se davant un Papa incestuós i al seu torn tan sifilític com qualsevol dels reverends... em provoca esgarrifances de plaer cruel. Ves a saber d'on em prové, tan immisericorde sentiment! De veritat que no m'ho explico, perquè meditant en els negocis de la cúria papal o escoltant absort les pietoses paraules de Federico Jiménez Losantos, no em ve altra cosa al cap que una remembrança entranyable en olor de santedat.

Ja sé que és emprenyar la paciència del personal, però no em puc estar d'afegir una nota de caràcter històric, per contextualitzar els sofriments sifilítics dels pares de l'església:

Es veu que a finals del segle XV i amb orígen en el setge alemany contra Nàpols, s'estén per Europa una epidèmia de sífilis causant d'enormes estralls entre la població. Els experts diuen que l'epidemiologia d'aquesta primera pesta no defineix amb certesa si es tracta d'una enfermetat nova a Europa o un forma mutada d'una enfermetat anterior. No és un detall menor: si es pogués demostrar la primera hipòtesi, la teoria de l'intercanvi colombí de l'origen de l'enfermetat es veuria reforçada: donat que sosté que fou la tripulació de Colom -en el seu primer viatge de 1492!- qui hauria portat la sífilis a Europa. Martín Alonso Pinzón hauria estat, en aquest supòsit, la primera víctima europea.
Per altra banda, la teoria precolombina defensa que l'existència d'evidències paleoantropològiques (és a dir, restes humanes de persones amb signes d'haver patit l'enfermetat) demostra que des del neolític la població europea hauria estat afectada.

Sigui quin sigui l'orígen de la sífilis i les seves vies d'expansió, la descripció dels seus efectes acolloneix: en paraules de Jared Diamond que he trobat a Wikipedia: : «En esa época, las pústulas de la sífilis frecuentemente cubrían el cuerpo desde la cabeza a las rodillas, haciendo que se desprendiera la carne de la cara de las personas, y matando en pocos meses» [...] «hacia 1546 la enfermedad había evolucionado hasta convertirse en la sífilis con los síntomas que se conocen actualmente».

Igualmente esfereïdores són les al·lusions als intents de curació a base de mercuri, que devien passar per una interpretació terapèutica de l'estil "mort el gos, morta la ràbia". En "La aventura equinoccial de Lope de Aguirre", de Ramón J. Sénder apareix un descobridor que emprèn viatge als tròpics aconsellat pel seu curandero de confiança, qui preconitza "la destilación de los humores del cuerpo" com a mètode curatiu. Millor això que el mercuri, que tampoc no ho cura.

Vaja, que els cardenals que no es podien arribar a agenollar pels turments sifilítics, mala peça tenien al teler, davant una malaltia gravíssima a la qual no es va trobar remeï efectiu fins al descobriment de la penicilina, el 1944. Per altra banda, les seqüeles pròpies a l'enfermetat no són menyspreables: demència, ceguesa, paràlisi... o tares hereditàries, que els cardenals van transmetre als seus bastards.

Sense ànim tremendista, però atenent a l'extensió de l'epidèmia i a la gravetat dels efectes de l'enfermetat, gairebé es podria parlar d'una "Europa medieval sifilítica". La gran diversitat de denominacions i la voluntat de fotre'n les culpes al veí dóna idea de la l'extensió de l'epidèmia: a Anglaterra se la coneixia com a "great pox" o "black lion"; a Escòcia, com a "grand gore" (el gran coàgul); a Itàlia se l'anomenava el "mal napolità" i degut a l'epidèmia en l'exèrcit francès, era coneguda arreu d'Europa com a "morbus gallicus" (el mal francès); altres denominacions: "mal caribeny" i "mal portuguès" (a España), "mal espanyol" (a Portugal), "enfermetat espanyola" (als Països Baixos, durant els segles XVI i XVII en guerra amb els espanyols), "enfermetat polaca" (a Rússia), "enfermetat cristiana" (a Turquia), "enfermetat britànica" (a Tahití) i així successivament...

Resistiré estoïcament la temptació de vincular estretament els estralls de l'enfermetat sobre l'equilibri físic i psíquic de les persones, amb la moral relaxada i xiroia del concubinat amplament estès entre les altes i baixes esferes de l'església catòlica apostòlica i romana.

I és que eren altres temps.