Disposen d'ànima, les rates d'arxiu?

He assistit avui a la cerimònia religiosa per -com se sol dir- l'ànima d'un bon amic i mestre, l'arxiver del capítol catedralici i canonge de la catedral de Girona. Hi he assistit en qualitat d'ex-deixeble seu, ja que anys enrere el vaig tenir com a mestre d'unes rares disciplines, la paleografia i la diplomàtica, consistents en el desxiframent i interpretació de textos antics i, per tant, escrits en les recargolades i críptiques caligrafies pròpies de cada època. Si el terme "rata de biblioteca" pot tenir algun sentit més enllà de l'humorístic, sens dubte que en Gabriel ens el podria aclarir. Bé, ja no. L'infart que el va fulminar i que el va sorprendre, com no, mentre treballava a l'Arxiu, li ho impedeix.
No vull pas convertir aques blog -ja de per si prou depriment i patètic- en un panegíric luctuós i per això poso punt final al record de l'àmic, rememorant una de les seves expressions predilectes en la qual afirmava -amb un punt d'orgull en la veu- que "des d'Uppsala al Vaticà, no hi ha arxiu que no hagi remenat". Ditxós ell que tenia en l'ofici, devoció.

Aprofitant el moment d'intimitat, propici a les confessions, haig de dir que la posta en escena de la cerimònia l'he trobat espectacular, impactant. No pas des del punt de vista religiós: per a això, o m'agafa tard o encara massa aviat, ves a saber. Però cal reconèixer que una missa cantada i oficiada pel bisbe i amb una cort de cinquanta preveres, cremant encens a mans plenes... és tot un espectacle i des del punt de vista musical, quelcom commovedor i gairebé incomparable. A més, no ens enganyem, malgrat no compartir la fe amb els creients, hi ha quelcom en l'ideari comú, en la iconografia associada a la mort i en els rites... que sí que forma part de nosaltres, potser fins i tot contra la nostra voluntat. En la meva opinió i per dir-ho amb franquesa, no m'escandalitza i fins tot ho considero una contradicció ben venial, el fet d'haver estat educat amb quotidians parenostres crepusculars i, esdevenir, amb el pas dels anys, relaxadament ateu.

Ni una cosa em fa renegar dels orígens, ni l'altra oblidar la memòria d'un home que em va fer bé.