No sé si els diccionaris entesos en el sentit tradicional: com a “recopilació, generalment alfabètica, dels mots d’una llengua, dels termes d’una ciència o art” tenen, ara mateix, un futur gaire esplèndid. Més aviat, dóna la sensació que els tocarà criar pols, poc o gens apreciats per actuals i futures generacions seduïdes per la immediatesa i rapidesa dels nous suports informàtics. La connexió a Internet o un cd-rom, els oferiran ben segur un més ampli suport visual i possibilitats d’ampliar i actualitzar la informació que no pas els feixucs volums en paper.
Clar, en un món pretesament “tan canviant”, la immediatesa i l’actualització es presenten com un valor per elles mateixes, davant el qual poca cosa a fer tenen les enciclopèdies polsoses i passades de moda. De fet, potser algú s’oblida de dir-nos que, freqüentment, el que canvia és accessori. Que tot sovint, el que canvia ve a substituir a quelcom que ja havia estat canviat prèviament: és a dir, que es tracta d'una moda.
No és pas que tingui cap intenció de discutir-lo, aquest fenomen. Tal com ho veig, un diccionari en un cd-rom ocupa menys espai als prestatges i segons com, et pot oferir més informació i millor esbarjo. Només volia fer un petit preàmbul per presentar un diccionari que no és pas com els altres. Aquest, si quedés arraconat i polsós, no seria pas perquè les seves definicions estiguessin passades de moda o es veiessin superades pels “temps canviants”. Més aviat, el trobo de rabiosa actualitat i això que el “Diccionari del diable”, d’Ambrose Bierce, va sortir publicat (en fascicles) entre 1881 i 1906. La versió completa és de l’any 1935 i ara mateix és un llibre lliure, que pot ser descarregat de la xarxa i imprès sense pagar-ne drets d’autor.
Amb aquest títol, ja podeu imaginar que els conceptes de què s’ocupa l’autor són perfectament arbitraris i que les definicions dels termes no s’ajusten a la “normalitat”. En alguna de les edicions posteriors es va rebatejar el llibre com a “Diccionari del cínic”, però si és que ho fos, potser caldria recordar la definició que fa el mateix Bierce del cínic: “un murri que, en virtut de la seva visió defectuosa, no veu les coses com haurien de ser sinó com són en realitat”. Si és que ho fos, de cínic, tampoc no es podria oblidar que aquest home va néixer a Ohio, en una família de nou germans i que va viure les contradiccions de l’esclavatge i la Guerra Civil de 1861-1865.
Es diu que la guerra el va convertir en un misàntrop. I això fóra estrany? De tota manera, no devia perdre certa dosi d’idealisme i entusiasme per l’espècie (ja que no per l’individu), quan, als 71 anys i molt fotut de salut, va triar com a forma declarada d’eutanàsia la seva participació, al costat de Pancho Villa, en la revolució de Mèxic de 1910-1917. A un personatge com Bierce no li quadra morir al llit i més li escau el misteri que envolta la seva desaparició durant els temps trasbalsats de la revolució mexicana.
Ara que ja el coneixem una mica, potser el podrem disculpar per “veure les coses tal com són en realitat” i podrem posar una mica en dansa els seus conceptes i particulars definicions.
Posem per cas, de la política, que considerava un “conflicte d’interessos disfressats de lluita de principis. Maneig dels interessos públics en favor del profit privat.”, és segur que no en tenia un concepte gaire elevat. La veia com el terreny perfecte per exercitar arts com l’eloqüència, que és “l’art oral que consisteix en persuadir els ximples que el blanc és blanc. Inclou el do de fer creure que qualsevol altre color és blanc.” O l’ambició, que seria el “desig obsessiu de ser calumniat pels enemics en vida, i ridiculitzat pels amics després de mort.” O l’escenari on una bona empenta, és “una de les dues coses que porten a l’èxit, especialment en política. L’altra és l’estrebada.”
Evidentment, no seria en política on es podrien fer més i millors amics, però si algun en féssim, caldria tenir present que l’amistat segons Bierce no és altra cosa que un “vaixell suficientment ampli per dur a dues persones amb bon temps, però només per a un en cas de mala maror.” Deu ser molt cruel, quan diu que l’esquena és la “part del cos d’un amic que hom té el privilegi de contemplar en l’adversitat.” O quan defineix l’autoestima com a “avaluació errònia”...
Un xic cruel potser sí, però passat de moda i superat pels “temps canviants” no li veig pas. A veure si ben aviat en fan una edició en cd-rom...
dijous, 25 d’octubre del 2007
dimecres, 24 d’octubre del 2007
Vida i opinions del cavaller Tristam Shandy, per Laurence Sterne
Com a mostra de contricció vital i d’esforç en la persecució de bons propòsits, m’agradaria posar a l’abast de qui li roti dels collons llegir-lo, el que es podria considerar un text clàssic: de l’autor Laurence Sterne.
Cinc cèntims de la seva vida, per tal que us situeu: nascut el 1713 a Irlanda, on va passar la infantesa. Es va ordenar com a sacerdot l’any 1737 i, després d’aconseguir una vicaria, es dedicà a una vida diuen que ociosa i despreocupada: vaja, a viure com un mossèn. Ben mirat, es deu haver d’entendre que dedicava el seu temps a llegir i escriure, ja que el 1759 es va iniciar la publicació (en fascicles) de la seva novel•la “Vida i opinions del cavaller Tristam Shandy”. Els nou volums que formen l'obra s’escalonen fins l’any 1767 i l’obra va arribar així a la seva fi: principalment perquè l’home es va morir el 1768.
Al tanto! Amb aquesta merda de post no vinc pas a fer proselitisme ni a donar lliçons: per descomptat que aquest no és el lloc indicat ni jo en Boris Izaguirre. En realitat -i vergonya m'hauria de fer- més aviat és un exercici d’exhibicionisme, gairebé una masturbació en públic: em prenc la molèstia -que no és tal- de traslladar a l’èter fugaç uns quants paràgrafs d’una obra que m’impressiona i em trasbalsa: potser per compartir aquesta emoció, potser per conservar-la per a mi més esmolada i punyent.
I també perquè considero l’acte de llegir com un dels més conscients que poden fer els humans en la seva vida: o hauria de ser-ho: te la pot canviar.
Bé, menos chàchara, prepareu-vos per al que els crítics anomenen una mostra de “literatura desconcertant”. “Vida y opiniones de Tristam Shandy, caballero”; Laurence Sterne. Traducción del inglés por Ana María Aznar. Editorial Planeta, 1976. 483 páginas.Capítulo II, Volumen III, página 134.
-¡Qué ejércitos tan prodigiosos teníais en Flandes!- Hermano Toby, replicó mi padre, alzándose la peluca que cubría su cabeza con la mano derecha y sacando con la izquierda un pañuelo rayado de la India del bolsillo derecho de su levita, para enjugarse la frente, al tiempo que trataba de la cuestión con mi tío Toby.-
-Y en este punto creo que mi padre no actuó como es debido; me explicaré.
Cuestiones que aparentemente no revestían mayor importancia que la de "Si mi padre se quitó la peluca con la mano derecha o con la izquierda", -han dividido a los más grandes reinos y hecho tambalearse las coronas sobre las testas de los monarcas que los gobernaban, -Pero, a qué recordaros, caballeros, que las circunstancias que rodean cada cosa de este mundo la conforman y la modelan; -y al atenazarla de este modo o dejarla del otro, hacen que la cosa resulte, ya sea grande-pequeña-buena-mala-, indiferente o no indiferente, dependiendo de cada caso.
Comoquiera que el pañuelo de la India de mi padre se encontrara en el bolsillo derecho de su levita, no debió consentir en modo alguno que su mano derecha se hallara ocupada: antes bien, en lugar de quitarse la peluca con ella, como hizo, debió haber encomendado esa tarea a la izquierda; y entonces, cuando la natural exigencia de enjugarse la cabeza le reclamase el pañuelo a mi padre, no tendría éste otra cosa que hacer sino meterse la mano derecha en el bolsillo y extraerlo; -cosa que habría podido llevar a cabo sin ninguna violencia, o al menos sin que ninguno de los tendones o músculos de su cuerpo realizara un desgraciado escorzo.
En ese caso (a no ser, claro está, que mi padre hubiera resuelto hacer una bufonada como estirar el brazo izquierdo al quitarse la peluca –o formar un ángulo extraño en el codo a la axila) –su ademán hubiera resultado suave –natural- sencillo: el propio Reynolds, que pinta con tanta delicadeza y tanta solemnidad, le podía haber retratado en esa postura.
En las postrimerías del reinado de Ana y principios del reinado de Jorge I, - "Los bolsillos de la levita se cortaban muy bajos, en los faldones". –No necesito añadir nada más- el más travieso de los duendes podía haber pasado un mes entero cavilando y no hubiera hallado postura más desafortunada para la situación de mi padre.
Cinc cèntims de la seva vida, per tal que us situeu: nascut el 1713 a Irlanda, on va passar la infantesa. Es va ordenar com a sacerdot l’any 1737 i, després d’aconseguir una vicaria, es dedicà a una vida diuen que ociosa i despreocupada: vaja, a viure com un mossèn. Ben mirat, es deu haver d’entendre que dedicava el seu temps a llegir i escriure, ja que el 1759 es va iniciar la publicació (en fascicles) de la seva novel•la “Vida i opinions del cavaller Tristam Shandy”. Els nou volums que formen l'obra s’escalonen fins l’any 1767 i l’obra va arribar així a la seva fi: principalment perquè l’home es va morir el 1768.
Al tanto! Amb aquesta merda de post no vinc pas a fer proselitisme ni a donar lliçons: per descomptat que aquest no és el lloc indicat ni jo en Boris Izaguirre. En realitat -i vergonya m'hauria de fer- més aviat és un exercici d’exhibicionisme, gairebé una masturbació en públic: em prenc la molèstia -que no és tal- de traslladar a l’èter fugaç uns quants paràgrafs d’una obra que m’impressiona i em trasbalsa: potser per compartir aquesta emoció, potser per conservar-la per a mi més esmolada i punyent.
I també perquè considero l’acte de llegir com un dels més conscients que poden fer els humans en la seva vida: o hauria de ser-ho: te la pot canviar.
Bé, menos chàchara, prepareu-vos per al que els crítics anomenen una mostra de “literatura desconcertant”. “Vida y opiniones de Tristam Shandy, caballero”; Laurence Sterne. Traducción del inglés por Ana María Aznar. Editorial Planeta, 1976. 483 páginas.Capítulo II, Volumen III, página 134.
-¡Qué ejércitos tan prodigiosos teníais en Flandes!- Hermano Toby, replicó mi padre, alzándose la peluca que cubría su cabeza con la mano derecha y sacando con la izquierda un pañuelo rayado de la India del bolsillo derecho de su levita, para enjugarse la frente, al tiempo que trataba de la cuestión con mi tío Toby.-
-Y en este punto creo que mi padre no actuó como es debido; me explicaré.
Cuestiones que aparentemente no revestían mayor importancia que la de "Si mi padre se quitó la peluca con la mano derecha o con la izquierda", -han dividido a los más grandes reinos y hecho tambalearse las coronas sobre las testas de los monarcas que los gobernaban, -Pero, a qué recordaros, caballeros, que las circunstancias que rodean cada cosa de este mundo la conforman y la modelan; -y al atenazarla de este modo o dejarla del otro, hacen que la cosa resulte, ya sea grande-pequeña-buena-mala-, indiferente o no indiferente, dependiendo de cada caso.
Comoquiera que el pañuelo de la India de mi padre se encontrara en el bolsillo derecho de su levita, no debió consentir en modo alguno que su mano derecha se hallara ocupada: antes bien, en lugar de quitarse la peluca con ella, como hizo, debió haber encomendado esa tarea a la izquierda; y entonces, cuando la natural exigencia de enjugarse la cabeza le reclamase el pañuelo a mi padre, no tendría éste otra cosa que hacer sino meterse la mano derecha en el bolsillo y extraerlo; -cosa que habría podido llevar a cabo sin ninguna violencia, o al menos sin que ninguno de los tendones o músculos de su cuerpo realizara un desgraciado escorzo.
En ese caso (a no ser, claro está, que mi padre hubiera resuelto hacer una bufonada como estirar el brazo izquierdo al quitarse la peluca –o formar un ángulo extraño en el codo a la axila) –su ademán hubiera resultado suave –natural- sencillo: el propio Reynolds, que pinta con tanta delicadeza y tanta solemnidad, le podía haber retratado en esa postura.
En las postrimerías del reinado de Ana y principios del reinado de Jorge I, - "Los bolsillos de la levita se cortaban muy bajos, en los faldones". –No necesito añadir nada más- el más travieso de los duendes podía haber pasado un mes entero cavilando y no hubiera hallado postura más desafortunada para la situación de mi padre.
dimarts, 23 d’octubre del 2007
Un personantge fascinant: Nansen
La veritat és que habitualment els mites em deixen entre la indiferència i la sospita de presa de pèl. Clar que si mires els ingredients que entren en la recepta per a la elaboració d’un mite o un heroi clàssics, hi trobes sovint com a ingredients molt principals l’enganyifa, la manca d’escrúpols i la propaganda. Mirant-los de prop, herois com Hernán Cortés, el conqueridor de Mèxic i alhora genocida avariciós; Henry M. Stanley, el famós explorador africà i alhora promotor de guerres, racista i esclavista; Sir Robert Falcon Scott, heroi victorià de la descoberta del Pol Sud, home obsessiu i líder mediocre que va conduir els seus homes a la mort en un sacrifici absurd... són exemples clars d’exaltació tendenciosa i manipulació política. Malparits heroics, és el millor que podria arribar a dir d’ells.
No és pas aquest el cas de Fridtjoff Nansen, home al qual es pot tenir sense recança admiració i respecte. Sens dubte, això no significa que la vida d’aquest home, nascut el 1861 a prop d’Oslo (Noruega), estigués exempta de contradiccions, febleses i zones obscures. En devia tenir com tothom, moltes. El que passa és que la seva trajectòria vital és compendi i catàleg d’experiències que difícilment es troben en la vida de les persones corrents i encara molt menys combinades en un sol subjecte.
El que destaca, a primer cop d’ull, és la seva condició d’home de ciència i explorador del Pol Nord en els anys més interessants de les exploracions polars. El viatge del Fram, entre 1893 i 1896, va revolucionar les teories científiques vigents i va suposar un salt tecnològic de les exploracions polars de l’època. Fruit del viatge és la narració del periple en trineu i kaiak que conduí Nansen i el seu company Halmar Johansen més a prop del Pol Nord, del que mai ningú havia estat: fins a 86º 14’ latitud Nord. I és una de les narracions de viatges més apassionants que mai s’han escrit (“En la noche y entre los hielos. La expedición polar noruega de 1893 a 1896”. Editorial Labor, Barcelona, 1962, 420 pàgines)
Que l’organització i equipament eren bones i que el Fram estava prou adaptat a la navegació polar, en donen testimoni fets com el retorn en perfecte estat de la tripulació sencera o la circumstància que Roald Amundsen arribés al Pol Sud seguint el seu mestratge i utilitzant el mateix vaixell, quinze anys més tard. De passada, no em puc estar de dir que si l’heroi victorià Sir Robert Falcon Scott hagués seguit les instruccions que Nansen li va donar en les entrevistes mantingudes, probablement no hauria conduït a la mort als seus companys i a ell mateix, en la carrera per arribar al Pol Sud.
Una vegada superat el primer contacte amb el personatge, sobta el fet que el vessant aventurer i d’home d’acció no n’esgota les facetes. Potser més aviat al contrari i tot: els viatges a Groenlàndia, l’expedició a les rodalies del Pol, l’estada hivernal al Cercle Polar Àrtic, l’escriptor de llibres, el professor d’oceanografia... i encara queda per endavant l’època més fructífera, la que fa el conjunt de la seva vida veritablement suggestiu i fascinant. Em refereixo a la faceta de Nansen en qualitat de lluitador pels drets humans, trajectòria que s’inicia amb la seva participació en el procés conduent a la independència de Noruega, el 1905. Una vegada superat el perill de guerra amb Suècia i signat el pacte pel qual Noruega es veia deslliurada del domini suec, va acceptar el càrrec d’ambaixador a Londres. Des d’aleshores s’erigeix en promotor de la Societat de Nacions que, en l’escenari sorgit de la Primera Guerra Mundial, havia de servir per defensar les petites nacions davant els interessos dels grans estats. Va ser nomenat Alt Comissionat de la Societat de Nacions per als refugiats i presoners de guerra i la resta de la seva vida la va passar intentant salvar la vida de milions de persones, perdudes en el mar de guerres que era l’Europa d’aquells temps. Alemanys, presoners dels russos; russos, víctimes dels revolucionaris o dels tsaristes o de la fam dels anys 20; armenis, víctimes del genocidi turc; turcs i grecs, víctimes de la guerra entre ambdós països... aquests només són algunes de les situacions que va haver d’afrontar i que posaven en perill de mort a milions de persones.
Suposo que va trobar més difícil aquesta tasca que la d’intentar arribar al Pol Nord a peu. En més d’una ocasió va presentar la dimissió, davant la ineficàcia de la Societat de Nacions i l’entorpiment de la seva tasca per part dels governs europeus (per exemple, es negaren a prestar ajut al règim comunista o al poble armeni, que fou totalment ignorat malgrat els seus esforços).
A pesar dels entrebancs un fet és segur: devien ser milions els qui van salvar la vida gràcies a Nansen. En moltes ocasions, gràcies a una iniciativa com fou el Passaport Nansen (vigent fins a la Convenció de Ginebra de 1951). Es tractava d’una documentació per als refugiats, amb les dades més importants del seu titular i que va permetre a milers de persones desplaçar-se i començar la seva vida en un altre país.
La seva tasca pels refugiats en aquella Europa convulsa li va reportar el Premi Nobel de la Pau, que li va ser concedit el 1922 i l’import del qual va cedir a projectes d’ajut humanitari internacional. Tot i que ja era força gran, encara va participar en diversos projectes, com ara per garantir l’aprovació d’una convenció contra els treballs forçats en els territoris colonials o en els preparatius per a una conferència internacional sobre el desarmament. Quan es va celebrar la conferència el 1932, feia poc que ell havia mort. I amb la consciència força tranquil·la, pel que expliquen.
No és pas aquest el cas de Fridtjoff Nansen, home al qual es pot tenir sense recança admiració i respecte. Sens dubte, això no significa que la vida d’aquest home, nascut el 1861 a prop d’Oslo (Noruega), estigués exempta de contradiccions, febleses i zones obscures. En devia tenir com tothom, moltes. El que passa és que la seva trajectòria vital és compendi i catàleg d’experiències que difícilment es troben en la vida de les persones corrents i encara molt menys combinades en un sol subjecte.
El que destaca, a primer cop d’ull, és la seva condició d’home de ciència i explorador del Pol Nord en els anys més interessants de les exploracions polars. El viatge del Fram, entre 1893 i 1896, va revolucionar les teories científiques vigents i va suposar un salt tecnològic de les exploracions polars de l’època. Fruit del viatge és la narració del periple en trineu i kaiak que conduí Nansen i el seu company Halmar Johansen més a prop del Pol Nord, del que mai ningú havia estat: fins a 86º 14’ latitud Nord. I és una de les narracions de viatges més apassionants que mai s’han escrit (“En la noche y entre los hielos. La expedición polar noruega de 1893 a 1896”. Editorial Labor, Barcelona, 1962, 420 pàgines)
Que l’organització i equipament eren bones i que el Fram estava prou adaptat a la navegació polar, en donen testimoni fets com el retorn en perfecte estat de la tripulació sencera o la circumstància que Roald Amundsen arribés al Pol Sud seguint el seu mestratge i utilitzant el mateix vaixell, quinze anys més tard. De passada, no em puc estar de dir que si l’heroi victorià Sir Robert Falcon Scott hagués seguit les instruccions que Nansen li va donar en les entrevistes mantingudes, probablement no hauria conduït a la mort als seus companys i a ell mateix, en la carrera per arribar al Pol Sud.
Una vegada superat el primer contacte amb el personatge, sobta el fet que el vessant aventurer i d’home d’acció no n’esgota les facetes. Potser més aviat al contrari i tot: els viatges a Groenlàndia, l’expedició a les rodalies del Pol, l’estada hivernal al Cercle Polar Àrtic, l’escriptor de llibres, el professor d’oceanografia... i encara queda per endavant l’època més fructífera, la que fa el conjunt de la seva vida veritablement suggestiu i fascinant. Em refereixo a la faceta de Nansen en qualitat de lluitador pels drets humans, trajectòria que s’inicia amb la seva participació en el procés conduent a la independència de Noruega, el 1905. Una vegada superat el perill de guerra amb Suècia i signat el pacte pel qual Noruega es veia deslliurada del domini suec, va acceptar el càrrec d’ambaixador a Londres. Des d’aleshores s’erigeix en promotor de la Societat de Nacions que, en l’escenari sorgit de la Primera Guerra Mundial, havia de servir per defensar les petites nacions davant els interessos dels grans estats. Va ser nomenat Alt Comissionat de la Societat de Nacions per als refugiats i presoners de guerra i la resta de la seva vida la va passar intentant salvar la vida de milions de persones, perdudes en el mar de guerres que era l’Europa d’aquells temps. Alemanys, presoners dels russos; russos, víctimes dels revolucionaris o dels tsaristes o de la fam dels anys 20; armenis, víctimes del genocidi turc; turcs i grecs, víctimes de la guerra entre ambdós països... aquests només són algunes de les situacions que va haver d’afrontar i que posaven en perill de mort a milions de persones.
Suposo que va trobar més difícil aquesta tasca que la d’intentar arribar al Pol Nord a peu. En més d’una ocasió va presentar la dimissió, davant la ineficàcia de la Societat de Nacions i l’entorpiment de la seva tasca per part dels governs europeus (per exemple, es negaren a prestar ajut al règim comunista o al poble armeni, que fou totalment ignorat malgrat els seus esforços).
A pesar dels entrebancs un fet és segur: devien ser milions els qui van salvar la vida gràcies a Nansen. En moltes ocasions, gràcies a una iniciativa com fou el Passaport Nansen (vigent fins a la Convenció de Ginebra de 1951). Es tractava d’una documentació per als refugiats, amb les dades més importants del seu titular i que va permetre a milers de persones desplaçar-se i començar la seva vida en un altre país.
La seva tasca pels refugiats en aquella Europa convulsa li va reportar el Premi Nobel de la Pau, que li va ser concedit el 1922 i l’import del qual va cedir a projectes d’ajut humanitari internacional. Tot i que ja era força gran, encara va participar en diversos projectes, com ara per garantir l’aprovació d’una convenció contra els treballs forçats en els territoris colonials o en els preparatius per a una conferència internacional sobre el desarmament. Quan es va celebrar la conferència el 1932, feia poc que ell havia mort. I amb la consciència força tranquil·la, pel que expliquen.
Carta d'un esperantista a una senyora carregosa
Benvolguda senyora,
Em recrimineu el caràcter esquerp i la desatenció que segons vos, fereix més cruament que el punyal de la malvolença criminal. Em renyeu i em reconveniu i per fer més evident el blasme, m’escarniu amb la cantarella que “aquest noi, el de la barba, ell sí que en sap”. M’amenaceu, tots dos a cor i pretesament ofesos, amb grillons torturadors i patacades a cos que vols.
Senyora, us deixeu endur massa animadament per la fal·lera i les fantasies. De ben cert, l’entotsolament de tantes dècades no se us ha posat gens bé i em recordeu, pel posat equívoc i el poc capteniment, a una puta jubilada entestada en fer la competència a xicotes jovenívoles i de més bon veure. Si no per vella, almenys per puta hauríeu de ser un xic més sàvia i no deixar-vos xulejar tan fàcilment pel primer proxeneta amb cantarella gallega que us deixa anar quatre galanteries.
De debò us creieu tot el que us diuen?
Confosa i desorientada sota el maquillatge i el teixit acrílic atrotinat, refregida baix l’ardent sol del migdia messetari, us escolteu embadalida un manso garlaire en boca del qual tot és patria, tronío, orgullo español, la enseña nacional, nación indisoluble, la española cuando besa, es que besa de verdad, picha española nunca mea sola... però si no fóssiu sorda i boja -a més de vella i puta-, hauríeu parat esment en el posat del manso. No veieu, tòtila grillada, que exhibeix maneres més pròpies d’ostentanció en la diada del Orgullo Gay que no pas en la desfilada dels legionaris el dia de las Fuerzas Armadas? O això o és que les dues desfilades referides són conceptualment més properes del que podria fer-nos creure el detall de la cabra que passegen els darrers: una cortina de fum, és la cabra!
Doncs, senyora, sabeu què us dic? Que ja us els podeu ben confitar: la cabra que va tot davant, els cabrons que la passegen i la pàtria i tot.
I ja que surt el tema de les pàtries... benvolguda senyora, que quedi ben entès ara i aquí, i si pot ser que no n’hàgim de tornar a parlar: no hi crec, en les pàtries. Estic prou satisfet de poder viure tranquil i lliure, però d’esquenes a la que se suposa –per naixença i per cultura- que hauria de ser la meva. A la qual no reservo de cap manera menysteniment ni malícia, però que em té suficientment esgotat a base de símbols, banderes, himnes, barces i etiquetes quadribarrades a la vora dels calçotets.
Senyora! Què em dieu? M’ofeneu profundament amb la vostra insidiosa insinuació! No, per fer aquest viatge, no em cal companyia. I menys la d’Azúas o Ramons d’España o Boadelles qualsevols, que insulten la nostra intel·ligència amb discursos estrafets i mongoloides. Senyora, no sigueu tossuda, que a mi ni em va ni em ve d’on bufa el vent: si us dic que no m’agraden les pàtries, és que no en sofreixo cap. I per acabar d’esguitarrar-vos l’al·lusió malèvola, us diré que si una pàtria em causa especial desassossec i angúnia és la que senten com a pròpia aquests pretesos intel·lectuals lliurepensadors: veritables petaners llepafigues, desnortats en veure tanta figa desatesa. Així les coses i per segellar la reflexió amb una blasfèmia contundent i cauteritzadora, permeteu-me escopir-me a la mà i cagar-me vigorosament en déu i la seva santíssima mare així com en tots els sants i màrtirs cristians haguts i per haver, el papa, els apòstols, la bandera, la pàtria, els patriotes, el patriotisme, el mort i el qui el vetlla.
Benvolguda senyora, si un algun consell -trist de mi!- us puc donar és que no us enredeu amb galantejadors de moral tèrbola i mirada perduda en núvols de polsim blanc. Que proveu de caminar, malgrat els estralls certs de l’edat provecta i la sífilis consuetudinària, amb fermesa les darreres passes en el camí que la història i el destí us tracen. Que ja que heu viscut amb ignomínia i vergonya infinites, desaparegueu amb un rastre de dignitat i sense brogit de l’escenari.
I si pot ser, endugueu-vos el maricón de la barba amb vos.
Em recrimineu el caràcter esquerp i la desatenció que segons vos, fereix més cruament que el punyal de la malvolença criminal. Em renyeu i em reconveniu i per fer més evident el blasme, m’escarniu amb la cantarella que “aquest noi, el de la barba, ell sí que en sap”. M’amenaceu, tots dos a cor i pretesament ofesos, amb grillons torturadors i patacades a cos que vols.
Senyora, us deixeu endur massa animadament per la fal·lera i les fantasies. De ben cert, l’entotsolament de tantes dècades no se us ha posat gens bé i em recordeu, pel posat equívoc i el poc capteniment, a una puta jubilada entestada en fer la competència a xicotes jovenívoles i de més bon veure. Si no per vella, almenys per puta hauríeu de ser un xic més sàvia i no deixar-vos xulejar tan fàcilment pel primer proxeneta amb cantarella gallega que us deixa anar quatre galanteries.
De debò us creieu tot el que us diuen?
Confosa i desorientada sota el maquillatge i el teixit acrílic atrotinat, refregida baix l’ardent sol del migdia messetari, us escolteu embadalida un manso garlaire en boca del qual tot és patria, tronío, orgullo español, la enseña nacional, nación indisoluble, la española cuando besa, es que besa de verdad, picha española nunca mea sola... però si no fóssiu sorda i boja -a més de vella i puta-, hauríeu parat esment en el posat del manso. No veieu, tòtila grillada, que exhibeix maneres més pròpies d’ostentanció en la diada del Orgullo Gay que no pas en la desfilada dels legionaris el dia de las Fuerzas Armadas? O això o és que les dues desfilades referides són conceptualment més properes del que podria fer-nos creure el detall de la cabra que passegen els darrers: una cortina de fum, és la cabra!
Doncs, senyora, sabeu què us dic? Que ja us els podeu ben confitar: la cabra que va tot davant, els cabrons que la passegen i la pàtria i tot.
I ja que surt el tema de les pàtries... benvolguda senyora, que quedi ben entès ara i aquí, i si pot ser que no n’hàgim de tornar a parlar: no hi crec, en les pàtries. Estic prou satisfet de poder viure tranquil i lliure, però d’esquenes a la que se suposa –per naixença i per cultura- que hauria de ser la meva. A la qual no reservo de cap manera menysteniment ni malícia, però que em té suficientment esgotat a base de símbols, banderes, himnes, barces i etiquetes quadribarrades a la vora dels calçotets.
Senyora! Què em dieu? M’ofeneu profundament amb la vostra insidiosa insinuació! No, per fer aquest viatge, no em cal companyia. I menys la d’Azúas o Ramons d’España o Boadelles qualsevols, que insulten la nostra intel·ligència amb discursos estrafets i mongoloides. Senyora, no sigueu tossuda, que a mi ni em va ni em ve d’on bufa el vent: si us dic que no m’agraden les pàtries, és que no en sofreixo cap. I per acabar d’esguitarrar-vos l’al·lusió malèvola, us diré que si una pàtria em causa especial desassossec i angúnia és la que senten com a pròpia aquests pretesos intel·lectuals lliurepensadors: veritables petaners llepafigues, desnortats en veure tanta figa desatesa. Així les coses i per segellar la reflexió amb una blasfèmia contundent i cauteritzadora, permeteu-me escopir-me a la mà i cagar-me vigorosament en déu i la seva santíssima mare així com en tots els sants i màrtirs cristians haguts i per haver, el papa, els apòstols, la bandera, la pàtria, els patriotes, el patriotisme, el mort i el qui el vetlla.
Benvolguda senyora, si un algun consell -trist de mi!- us puc donar és que no us enredeu amb galantejadors de moral tèrbola i mirada perduda en núvols de polsim blanc. Que proveu de caminar, malgrat els estralls certs de l’edat provecta i la sífilis consuetudinària, amb fermesa les darreres passes en el camí que la història i el destí us tracen. Que ja que heu viscut amb ignomínia i vergonya infinites, desaparegueu amb un rastre de dignitat i sense brogit de l’escenari.
I si pot ser, endugueu-vos el maricón de la barba amb vos.
Ese caballo que viene de Bonanza...
Polèmica estrena als EUA del 'Gran hermano' infantil
La premsa critica l'abús dels nens de 'Kid Nation', que va tenir gran audiència
Un format "repulsiu"
NOELIA SASTRE NEW YORK 20 09 07
Malgrat les acusacions d'explotació infantil, Kid Nation, reality en el qual 40 nens de 8 a 15 anys treballen sense descans 40 dies en un poble abandonat de Nou Mèxic, es va estrenar dimecres als EUA, en la franja de màxima audiència, i va aconseguir nou milions d'espectadors. Bonanza City s'anomena l'antic poblat miner on els menors han de sobreviure i organitzar una societat al marge dels grans. Ho fan com adults, perquè no falta ni un ingredient per guanyar adeptes: baralles, crits, plors i competició, molta competició. Fa por veure com la competitivitat i sang freda formen part de les estratègies dels petits concursants. Impacta sentir una nena de 12 anys dir amb aplom que una altra companya, de 10 anys, "no aguantarà la pressió perquè és massa jove". I és que, més enllà de posar-los a prova físicament, aquest Gran hermano infantil entra en el terreny emocional. Després de 24 hores al poblat, només Jimmy, de 8 anys, va abandonar i va tornar amb els seus pares. "Els trobo a faltar molt. Sóc molt petit per a això", va dir en el seu adéu. Sophia, de 14 anys, va ser elegida pel consell municipal guanyadora de l'Estrella d'Or pel seu dur treball. "Vull agrair al consell que reconegui que ho he intentat amb totes les meves forces", va dir, com si estigués a la gala dels Oscars. Com passarà cada setmana, aquest reconeixement inclou un premi de 20.000 dòlars (a més dels 5.000 pagats a cada concursant) i la possibilitat de telefonar als seus pares. "La televisió ha explotat els nens des dels seus començaments. L'últim capítol en aquesta saga és aquesta monstruositat anomenada Kid Nation", escriu Tom Shales al Wa- shington Post. "A la CBS no li importen les crítiques. De fet, ja està demanant voluntaris per a la segona part. ¿No seria fantàstic que no s'hi presentés ningú?", conclou. Los Angeles Times titula: "Artificial, però adorable". "El que sí que resulta estrany, ni tan sols alarmant, és el que la gent està disposada a firmar en nom dels seus fills, només per ser a la televisió". L'atractiu de l'"experiment", diu el diari, és que l'adult subestima la sofisticació del nen. "Kid Nation no és sobre els petits construint una nova societat en una ciutat fantasma. Comporta una fantasia adulta més profunda i fosca: el plaer de veure menors actuar sense ells", diu The New York Times. "El misteri consisteix en si poden ser considerats nens. En realitat són actors, però, ¿és molt pitjor fer tortitas que posar durant hores en un espot?".
Collons, almenys no ens enganyem, aquesta proposta no té res d’original i novetosa! Us sona “El senyor de les mosques”, de William Golding? Per si l’erosió dels anys i l’abús dels psicotròpics han reblanit el que oculteu sota la gorra, em permeto refrescar-vos la memòria (després d’haver-ho fet jo mateix, que a mi sí que em convé: http://es.wikipedia.org/wiki/El_se%C3%B1or_de_las_moscas ). La trama del llibre: a causa d’un accident marítim, 17 nois imperialbritànicament educats van a parar a una illa deserta sense la supervisió de cap adult, tots desapareguts en el naufragi. Allí la interacció entre els nois dóna fruits ben aviat. No us vull rebentar el desenllaç, però diguem que la proesa de matar un senglar endinyant-li un pal pel cul, constitueix el primer assaig en ferm, la primera mostra de com esdevindran de tibants les relacions entre els nois... Des d’aquesta fràgil branca de figuera on em gronxo, tan aviat a mercè del zèfir lleuger i floral com del vent boreal esgarrapador o el que és molt pitjor, sacsejat per les trompades dels simis torracollons amb qui comparteixo branca, veïnatge i plat a taula, em permeto llençar una molt modesta proposta en relació amb la producció televisiva anomenada Kid Nation. Proposo: - Que d’una puta vegada les manies atrabiliàries i els entrebancs morals siguin esvaïts del nostre camí en la recerca del resplendor de la llum i la veritat. - Que els integrants d’aquest Wild Bunch infantil siguin abandonats a la seva sort de manera radical i certa, desproveïts de provisions de boca i bagatges, telèfons cel•lulars, chococrispies per esmorzar, moixaines i afectes de qualsevol origen i modalitat, lletetes calentes i hòsties en vinagre. Si n’hi ha de caganius, que s’espavili’n sense bolquers: a cagar a la via! - Que la supervisió, guiatge o mediació adults s’evitin de forma expressa, especialment en situacions de conflicte o agressivitat. Que la càmera sigui testimoni impassible de totes les activitats i ocurrències planejades i executades pels infants cordials, incloent les que apleguin un nano grassonet amb ulleres de cul de got, un pal esmolat al foc de campament i una tropa de petits fills de puta amb instints criminals. - Per donar un vernís de civilització i elegància a l’experiment, proposo que els progenitors o tutors dels infants participants en la massacre, ups!, volia dir en l’experiment sociològic, signin un document de donació d’òrgans a l’entrada del ranxo Bonanza: els que no sàpiguen escriure que facin una creu al peu del contracte de cessió de drets d’imatge. Una morgue portàtil i un equip mèdic estaran perennement de servei a l’altra banda de les filferrades de Bonanza, per extreure tot allò que resti d’aprofitable i posar-ho en fresc. Els diminuts òrgans, convenientment empaquetat i etiquetats amb el logo de la productora, seran tramesos als hospitals del primer món que més falta els faci. O, en el seu defecte, que més paguin. - Que al ranxo, en lloc de Bonanza, li diguin “Amor de Madre”. Otrosí “Arbeit Macht Frei”.
La premsa critica l'abús dels nens de 'Kid Nation', que va tenir gran audiència
Un format "repulsiu"
NOELIA SASTRE NEW YORK 20 09 07
Malgrat les acusacions d'explotació infantil, Kid Nation, reality en el qual 40 nens de 8 a 15 anys treballen sense descans 40 dies en un poble abandonat de Nou Mèxic, es va estrenar dimecres als EUA, en la franja de màxima audiència, i va aconseguir nou milions d'espectadors. Bonanza City s'anomena l'antic poblat miner on els menors han de sobreviure i organitzar una societat al marge dels grans. Ho fan com adults, perquè no falta ni un ingredient per guanyar adeptes: baralles, crits, plors i competició, molta competició. Fa por veure com la competitivitat i sang freda formen part de les estratègies dels petits concursants. Impacta sentir una nena de 12 anys dir amb aplom que una altra companya, de 10 anys, "no aguantarà la pressió perquè és massa jove". I és que, més enllà de posar-los a prova físicament, aquest Gran hermano infantil entra en el terreny emocional. Després de 24 hores al poblat, només Jimmy, de 8 anys, va abandonar i va tornar amb els seus pares. "Els trobo a faltar molt. Sóc molt petit per a això", va dir en el seu adéu. Sophia, de 14 anys, va ser elegida pel consell municipal guanyadora de l'Estrella d'Or pel seu dur treball. "Vull agrair al consell que reconegui que ho he intentat amb totes les meves forces", va dir, com si estigués a la gala dels Oscars. Com passarà cada setmana, aquest reconeixement inclou un premi de 20.000 dòlars (a més dels 5.000 pagats a cada concursant) i la possibilitat de telefonar als seus pares. "La televisió ha explotat els nens des dels seus començaments. L'últim capítol en aquesta saga és aquesta monstruositat anomenada Kid Nation", escriu Tom Shales al Wa- shington Post. "A la CBS no li importen les crítiques. De fet, ja està demanant voluntaris per a la segona part. ¿No seria fantàstic que no s'hi presentés ningú?", conclou. Los Angeles Times titula: "Artificial, però adorable". "El que sí que resulta estrany, ni tan sols alarmant, és el que la gent està disposada a firmar en nom dels seus fills, només per ser a la televisió". L'atractiu de l'"experiment", diu el diari, és que l'adult subestima la sofisticació del nen. "Kid Nation no és sobre els petits construint una nova societat en una ciutat fantasma. Comporta una fantasia adulta més profunda i fosca: el plaer de veure menors actuar sense ells", diu The New York Times. "El misteri consisteix en si poden ser considerats nens. En realitat són actors, però, ¿és molt pitjor fer tortitas que posar durant hores en un espot?".
Collons, almenys no ens enganyem, aquesta proposta no té res d’original i novetosa! Us sona “El senyor de les mosques”, de William Golding? Per si l’erosió dels anys i l’abús dels psicotròpics han reblanit el que oculteu sota la gorra, em permeto refrescar-vos la memòria (després d’haver-ho fet jo mateix, que a mi sí que em convé: http://es.wikipedia.org/wiki/El_se%C3%B1or_de_las_moscas ). La trama del llibre: a causa d’un accident marítim, 17 nois imperialbritànicament educats van a parar a una illa deserta sense la supervisió de cap adult, tots desapareguts en el naufragi. Allí la interacció entre els nois dóna fruits ben aviat. No us vull rebentar el desenllaç, però diguem que la proesa de matar un senglar endinyant-li un pal pel cul, constitueix el primer assaig en ferm, la primera mostra de com esdevindran de tibants les relacions entre els nois... Des d’aquesta fràgil branca de figuera on em gronxo, tan aviat a mercè del zèfir lleuger i floral com del vent boreal esgarrapador o el que és molt pitjor, sacsejat per les trompades dels simis torracollons amb qui comparteixo branca, veïnatge i plat a taula, em permeto llençar una molt modesta proposta en relació amb la producció televisiva anomenada Kid Nation. Proposo: - Que d’una puta vegada les manies atrabiliàries i els entrebancs morals siguin esvaïts del nostre camí en la recerca del resplendor de la llum i la veritat. - Que els integrants d’aquest Wild Bunch infantil siguin abandonats a la seva sort de manera radical i certa, desproveïts de provisions de boca i bagatges, telèfons cel•lulars, chococrispies per esmorzar, moixaines i afectes de qualsevol origen i modalitat, lletetes calentes i hòsties en vinagre. Si n’hi ha de caganius, que s’espavili’n sense bolquers: a cagar a la via! - Que la supervisió, guiatge o mediació adults s’evitin de forma expressa, especialment en situacions de conflicte o agressivitat. Que la càmera sigui testimoni impassible de totes les activitats i ocurrències planejades i executades pels infants cordials, incloent les que apleguin un nano grassonet amb ulleres de cul de got, un pal esmolat al foc de campament i una tropa de petits fills de puta amb instints criminals. - Per donar un vernís de civilització i elegància a l’experiment, proposo que els progenitors o tutors dels infants participants en la massacre, ups!, volia dir en l’experiment sociològic, signin un document de donació d’òrgans a l’entrada del ranxo Bonanza: els que no sàpiguen escriure que facin una creu al peu del contracte de cessió de drets d’imatge. Una morgue portàtil i un equip mèdic estaran perennement de servei a l’altra banda de les filferrades de Bonanza, per extreure tot allò que resti d’aprofitable i posar-ho en fresc. Els diminuts òrgans, convenientment empaquetat i etiquetats amb el logo de la productora, seran tramesos als hospitals del primer món que més falta els faci. O, en el seu defecte, que més paguin. - Que al ranxo, en lloc de Bonanza, li diguin “Amor de Madre”. Otrosí “Arbeit Macht Frei”.
Declaració de principis
Aquí, en el cas de tenir-ne, s'haurien de declarar: com si fos una duana.
Però no és el cas. Com a molt: que en un bloc com aquest s'hauria de poder escriure el que rotés pels collons: ja veurem.
A manera de justificació: si arribo a aquest extrem, és exclusivament a causa del temor que sento davant l'escassa possibilitat de pervivència del Penya-On Line http://usuarios.lycos.es/penyairc/php/phpBB2/viewforum.php?f=1. Qualsevol dia tancaran caixa i m'enganxaran amb els pixats al ventre i tots els escrits allí dins, destinats a ser vol·latilitzats com un gram de farlopa en una festa d'aniversari...
Sí, prou sé que tampoc seria tan gran la pèrdua. Malaventurat.
Però no és el cas. Com a molt: que en un bloc com aquest s'hauria de poder escriure el que rotés pels collons: ja veurem.
A manera de justificació: si arribo a aquest extrem, és exclusivament a causa del temor que sento davant l'escassa possibilitat de pervivència del Penya-On Line http://usuarios.lycos.es/penyairc/php/phpBB2/viewforum.php?f=1. Qualsevol dia tancaran caixa i m'enganxaran amb els pixats al ventre i tots els escrits allí dins, destinats a ser vol·latilitzats com un gram de farlopa en una festa d'aniversari...
Sí, prou sé que tampoc seria tan gran la pèrdua. Malaventurat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
