Sobre la censura

Recentment, i en més d'una ocasió, he provat d'intervenir per escrit en fòrums d'aquests cibernètics i l'experiència no ha acabat de quallar. Ja d'entrada, cal dir que l'únic responsable en sóc jo: o no he sabut trobar el to indicat per participar en determinats àmbits o, senzillament, he errat en l'elecció d'aquests darrers. En altres paraules, si hagués fet meves les de Groucho Marx quan manté que ell "mai voldria ser d'un club on l'admetessin", no m'hauria trobat amb malentesos d'aquest estil.
De tota manera, el que m'ha cridat l'atenció és l'ús -i observeu que no acuso a ningú d'incòrrer en abús: francament: entenc que abús i censura són conceptes en simbiosi- que es fa de la potestat administrativa de censurar les paraules o les imatges que els usuaris profereixen o inclouen en els seus missatges.
Així d'entrada, pot semblar: "Oh, és que si algú no s'encarrega de posar ordre i vigilar el decòrum, això acabarà essent un encreuament constant d'insults, trufat de porqueries."
I sí, evidentment si passés això, la primera que quedaria malmesa seria la comunicació.
Tcht! Mala peça al teler! Per salvaguardar el dret a la lliure expressió i a la comoditat visual d'uns quants -posem-hi la majoria-, algú considera necessari interposar unes barreres, uns condicionants per a l'exercici d'aquesta lliure expressió... Es pot al·legar que això ja passa al carrer: en els nostres quotidians menesters comunicatius, prou que ens cuidem, que la forma s'adequï al fons i al context! I tant que sí!

I no ens cal pas un censor per trobar les paraules adequades!

En tot cas, l'única idea sobre la qual voldria insistir és la següent: l'individu que exerceix la potestat d'aplicar els instruments censors sobre els intents comunicatius dels cibernautes... quines credencials presenta a la concurrència? quins criteris aplica? quina entitat intel·lectual ofereix? quina autoritat moral el recolza? és més, qui li reconeix aquesta entitat o autoritat?

Tàcitament, tots.

Sabeu què us dic? Em temo que el d'internet és un terreny salvatge, on tot està per desbrossar i fer habitable; i la petita parcel·la que alguns s'han urbanitzat, doncs això, que en volen fer un jardí amb gespa artificial, barbacoa, nans i tota mena de polideses amanerades... que els valguin per viure d'esquena a la selva que els envolta.

No vull pas que sembli que no tinc opinió formada sobre el tema: en tinc. Crec que en les comunicacions entre persones adultes, la llibertat en les formes d'expressió de cadascú ha de ser total, amb l'única limitació que rau en el respecte mutu.
La pretensió de posar barreres en els camins o corriols que segueix l'enginy o la imaginació respectius, la trobo absurda; i que algú s'arrogui l'arbitri d'interpretar quines són les formes d'humor "acceptables" és, senzillament, ridícul.