Sobre la censura

Recentment, i en més d'una ocasió, he provat d'intervenir per escrit en fòrums d'aquests cibernètics i l'experiència no ha acabat de quallar. Ja d'entrada, cal dir que l'únic responsable en sóc jo: o no he sabut trobar el to indicat per participar en determinats àmbits o, senzillament, he errat en l'elecció d'aquests darrers. En altres paraules, si hagués fet meves les de Groucho Marx quan manté que ell "mai voldria ser d'un club on l'admetessin", no m'hauria trobat amb malentesos d'aquest estil.
De tota manera, el que m'ha cridat l'atenció és l'ús -i observeu que no acuso a ningú d'incòrrer en abús: francament: entenc que abús i censura són conceptes en simbiosi- que es fa de la potestat administrativa de censurar les paraules o les imatges que els usuaris profereixen o inclouen en els seus missatges.
Així d'entrada, pot semblar: "Oh, és que si algú no s'encarrega de posar ordre i vigilar el decòrum, això acabarà essent un encreuament constant d'insults, trufat de porqueries."
I sí, evidentment si passés això, la primera que quedaria malmesa seria la comunicació.
Tcht! Mala peça al teler! Per salvaguardar el dret a la lliure expressió i a la comoditat visual d'uns quants -posem-hi la majoria-, algú considera necessari interposar unes barreres, uns condicionants per a l'exercici d'aquesta lliure expressió... Es pot al·legar que això ja passa al carrer: en els nostres quotidians menesters comunicatius, prou que ens cuidem, que la forma s'adequï al fons i al context! I tant que sí!

I no ens cal pas un censor per trobar les paraules adequades!

En tot cas, l'única idea sobre la qual voldria insistir és la següent: l'individu que exerceix la potestat d'aplicar els instruments censors sobre els intents comunicatius dels cibernautes... quines credencials presenta a la concurrència? quins criteris aplica? quina entitat intel·lectual ofereix? quina autoritat moral el recolza? és més, qui li reconeix aquesta entitat o autoritat?

Tàcitament, tots.

Sabeu què us dic? Em temo que el d'internet és un terreny salvatge, on tot està per desbrossar i fer habitable; i la petita parcel·la que alguns s'han urbanitzat, doncs això, que en volen fer un jardí amb gespa artificial, barbacoa, nans i tota mena de polideses amanerades... que els valguin per viure d'esquena a la selva que els envolta.

No vull pas que sembli que no tinc opinió formada sobre el tema: en tinc. Crec que en les comunicacions entre persones adultes, la llibertat en les formes d'expressió de cadascú ha de ser total, amb l'única limitació que rau en el respecte mutu.
La pretensió de posar barreres en els camins o corriols que segueix l'enginy o la imaginació respectius, la trobo absurda; i que algú s'arrogui l'arbitri d'interpretar quines són les formes d'humor "acceptables" és, senzillament, ridícul.

Disposen d'ànima, les rates d'arxiu?

He assistit avui a la cerimònia religiosa per -com se sol dir- l'ànima d'un bon amic i mestre, l'arxiver del capítol catedralici i canonge de la catedral de Girona. Hi he assistit en qualitat d'ex-deixeble seu, ja que anys enrere el vaig tenir com a mestre d'unes rares disciplines, la paleografia i la diplomàtica, consistents en el desxiframent i interpretació de textos antics i, per tant, escrits en les recargolades i críptiques caligrafies pròpies de cada època. Si el terme "rata de biblioteca" pot tenir algun sentit més enllà de l'humorístic, sens dubte que en Gabriel ens el podria aclarir. Bé, ja no. L'infart que el va fulminar i que el va sorprendre, com no, mentre treballava a l'Arxiu, li ho impedeix.
No vull pas convertir aques blog -ja de per si prou depriment i patètic- en un panegíric luctuós i per això poso punt final al record de l'àmic, rememorant una de les seves expressions predilectes en la qual afirmava -amb un punt d'orgull en la veu- que "des d'Uppsala al Vaticà, no hi ha arxiu que no hagi remenat". Ditxós ell que tenia en l'ofici, devoció.

Aprofitant el moment d'intimitat, propici a les confessions, haig de dir que la posta en escena de la cerimònia l'he trobat espectacular, impactant. No pas des del punt de vista religiós: per a això, o m'agafa tard o encara massa aviat, ves a saber. Però cal reconèixer que una missa cantada i oficiada pel bisbe i amb una cort de cinquanta preveres, cremant encens a mans plenes... és tot un espectacle i des del punt de vista musical, quelcom commovedor i gairebé incomparable. A més, no ens enganyem, malgrat no compartir la fe amb els creients, hi ha quelcom en l'ideari comú, en la iconografia associada a la mort i en els rites... que sí que forma part de nosaltres, potser fins i tot contra la nostra voluntat. En la meva opinió i per dir-ho amb franquesa, no m'escandalitza i fins tot ho considero una contradicció ben venial, el fet d'haver estat educat amb quotidians parenostres crepusculars i, esdevenir, amb el pas dels anys, relaxadament ateu.

Ni una cosa em fa renegar dels orígens, ni l'altra oblidar la memòria d'un home que em va fer bé.