El Periódico, 16/09/2009
Article de Francesc Reguant: 'Contra la fam, agricultura a Europa'
• Una brusca desprotecció de les agricultures desenvolupades tindria resultats totalment perversos
FRANCESC Reguant
Economista
Aforça de ser proclamades únanimement, algunes afirmacions es converteixen en axiomes, en veritats indiscutibles. Però la història ha enterrat moltes d’aquestes veritats evidents i m’atreveixo a predir quina serà una de les pròximes: la idea que el proteccionisme agrari –sense matisos– dels països desenvolupats és un gran fre al desenvolupament dels països no industrialitzats.
Segons aquest axioma, la protecció de l’agricultura, a més de distorsionar els fluxos comercials, deprimeix els preus agrícoles i limita les rendes possibles dels països que tenen en la producció agrària la principal carta comercial. Això no impedeix que quan es planteja que hi hagi més liberalització, l’agricultura sorgeixi sempre com a actor en discòrdia. Un dels protagonistes del fracàs de fa un any de la Ronda de Doha de l’Organització Mundial de Comerç (OMC) van ser les clàusules de salvaguarda dels productes agrícoles.
PERÒ la novetat en aquest cas va ser que les posicions intransigents van sorgir de l’Índia i no dels països desenvolupats, entre aquests la Unió Europea i la seva política agrícola comuna. Conclusió: hi ha una repetitiva obstinació de l’agricultura per dificultar els acords de liberalització comercial.
Un cop arribats a aquest punt, hauríem de demanar-nos si aquesta insistència de l’agricultura a dificultar la liberalització respon a la mera casualitat estadística o, simplement, alguna cosa s’està enfocant malament. Probablement, la producció d’aliments és una cosa massa sensible per deixar-ho a la mà invisible del mercat.
Les solucions de manual no sempre són afortunades. Si es produís una brusca desprotecció de les agricultures desenvolupades, els resultats podrien ser totalment perversos. Tenint en compte els costos diferencials (per la qualitat, per les exigències sanitàries i mediambientals) de l’agricultura europea respecte de les de països menys desenvolupats, la desprotecció produiria una forta caiguda de l’oferta agrícola europea, un abandonament massiu de l’activitat (les dificultats actuals de l’agricultura europea poden ser un símptoma real d’això).
Atès que Europa és un gran productor d’aliments, la conseqüència seria una alça brusca dels preus agrícoles al món i una desviació del comerç cap als països amb més poder adquisitiu (Europa, entre aquests), amb el resultat paradoxal de noves caresties als països menys desenvolupats, els beneficiaris teòrics del final de les subvencions als agricultors de la Unió Europea. L’ajust seria llarg i dolorós, i tindria seqüeles i resultats indesitjables.
DESPRÉS DE l’escalada de preus dels aliments bàsics dels anys 2007 i el 2008 hem pogut apreciar les greus conseqüències econòmiques i socials que el desequilibri dels mercats agraris pot comportar. La fam ha deixat de ser únicament un problema humanitari i ha passat a ser un problema polític de primer nivell i una condició necessària per a l’estabilitat mundial.
Encara que l’actual crisi econòmica ha desactivat el boom de preus agrícoles, és necessari recordar que les causes que el van produir continuen estant latents encara. De fet, la guerra dels aliments del segle XXI ja ha començat. La premsa s’ha fet ressò de les compres estratègiques de terrenys agrícoles en països menys desenvolupats, per part de països emergents, per garantir l’aprovisionament futur.
EN AQUEST context, el món no pot prescindir de la producció agrícola europea, ni Europa pot renunciar a uns graus determinats d’autoproveïment alimentari ni dels beneficis i serveis aportats per una agricultura local viva.
S’han d’evitar les formes més distorsionadores del comerç, com les subvencions a l’exportació. Però és necessari canviar de paradigma pel que fa al comerç agrícola. Es tracta d’un tema complex en què s’han de tenir en compte una multiplicitat de condicionants, on les solucions òptimes sempre seran contradictòries. No obstant, la seguretat alimentària mundial cal situar-la en primer lloc. Estic d’acord amb Sirkka-Liisa Anttila, ministra d’Agricultura i Boscos de Finlàndia, quan afirma: «L’únic camí a través del qual la Unió Europea pot ajudar a eradicar la fam al món és assegurant que el seu propi potencial productiu es manté d’una manera adequada».
I EL CAMÍ del sosteniment de l’agricultura europea passa indefectiblement per un cert grau de protecció i regulació dels mercats agraris. Els arguments no procedeixen de raons paternalistes pròximes a la beneficència, ni de subterfugis justificatius més enllà de l’activitat productiva. Les raons són d’interès general per la importància estratègica de l’agricultura, com a sector bàsic de futur. Tinguem en compte que a l’escenari del segle XXI l’agricultura juga del costat de les solucions, tant en l’àmbit alimentari com en els de l’energia i el medi ambient.
Per una altra part, per generar un desenvolupament autòcton als països menys industrialitzats, la cooperació de les nacions riques s’ha de dirigir, sense hipocresies, cap a la capitalització d’aquests països, impulsant les infraestructures (comunicacions, regadius), l’adquisició de maquinària i la formació. I aportant també, sense reticències, suport tecnològic.
